Quin és el límit? Podem riure de tot? I del dolor dels altres? I de les víctimes d’una tragèdia? De les religions? D’alguna sí i d’altres no? Sovint no és tant el que es diu com el com es diu

L’humorista francès Pierre Desproges deia que es pot riure de tot, però no amb tothom. L’humor depèn de la sensibilitat de cadascú, hi ha qui riu de qualsevol cosa i qui, en canvi, es molesta fàcilment. Cada cultura i cada moment marquen les seves línies vermelles. Acudits masclistes o racistes que fa uns anys amenitzaven les sobretaules, actualment serien impensables. Aquests dies, revisant l’hemeroteca, m’he trobat amb vinyetes que si les publiquéssim ara provocarien manifestacions exigint el tancament del diari. Les sensibilitats canvien. Però ens estem passant?

Com a director del diari, una de les qüestions que he de resoldre periòdicament és precisament aquesta: Quin és el límit? Podem riure de tot? I del dolor dels altres? I de les víctimes d’una tragèdia? De les religions? D’alguna sí i d’altres no? Sovint no és tant el que es diu com el com es diu: un acudit provocador pot esquivar l’ofensa si és enginyós. Els atemptats de Charlie Hebdo, ara fa 10 anys, van marcar un abans i un després.

També és important saber riure’s d’un mateix. Els editors del The Washington Post van decidir no publicar una vinyeta on es veia quatre magnats –entre ells Jeff Bezos, propietari del diari– agenollats davant de Trump. Molts recordareu també aquella portada d’El Jueves amb els llavors prínceps Felip i Letícia en una postura sexual i que un jutge en va demanar la retirada. Ara s’hi suma l’autocensura provocada pel que l’escriptor Juan Gabriel Vásquez definia fa pocs dies en un article a El País com “el matonisme a les xarxes”. Els que us hi moveu ja sabeu de què us parlo. No és un bon moment per a l’humor i la sàtira.