Els que se surten per la tangent, no tenen necessitat d'estar a la cúpula però tampoc es confonen entre el ramat són els meus

Que una empresa de màquines d’afaitar utilitzi la imatge del futbolista Joaquín per anunciar els seus productes diu molt poc a favor d’alguns publicistes. La prepotència de l’individu, la manera de mirar la càmera i dir-nos a tots plegats “pisha” com si algú ens hagués presentat en la vida, i la presumpta gràcia de la seva forma desinhibida de comportar-se, tampoc agrada al guionista, director de cine i escriptor barceloní Carlo Padial. En l’últim número de la revista Panenka diu que “odio Joaquín i tot allò que representa. Odio que sigui el monologuista més famós d’Espanya. Em sembla terrible i crec que parla molt malament del país. Cada cop que el veig, em poso malalt”. Jo hi afegiria que a més ni tan sols és guapo, sinó que més aviat sembla un tubercle. En la seva reflexió Padial parla també dels líders, d’aquells que de petits marquen sempre els gols i que es converteixen en capdavanters de la seva tribu. Els mateixos, diu, que anys més tard són els primers a practicar el coit. Deu ser per això, perquè mai vaig marcar massa gols, que vaig entrar al món del sexe copulatiu amb un cert retard. Sempre hi havia els hàbils en tota mena d’esports, que despertaven una estranya admiració entre la resta de companys. A l’hora de triar delegats de classe, una mena d’alcaldia de curta durada i menor repercussió encara, la resta ens inclinàvem pels més intel·ligents que sovint també eren bons jugant a futbol. Curiosament, dos dels meus companys d’aquella època, Joaquim Serrador i Eduard Ramo, van acabar sent alcaldes dels seus respectius pobles, Campdevànol i Vallfogona de Ripollès, tot i que no recordo que cap dels dos hagués estat mai delegat de curs, ni futbolistes excepcionals. Durant algun curs d’EGB em van triar com a delegat de cartellera, que seria com una regidoria de segona fila. Em cuidava de penjar avisos, dibuixos i mantenir una mica d’ordre a una de les parets de la classe. Ara que hi penso era una mena de preperiodisme, del qual podria dir-se que mai he acabat de sortir-ne del tot. Però, vaja, expliqueu-li a Joseph Goebbels que això de la propaganda sigui un gènere menor. Al món, a les feines, als partits polítics, a les entitats, hi ha molt pocs líders i un gran nombre de gregaris. Les patacades per estar entre els primers sovint deixa danys col·laterals, i un bon grapat de llepaculs posicionats per assaltar el poder en cas que quedi alguna vacant. Però el gregarisme dogmàtic és un dels motors d’un sistema que detesta la dissidència. Per això cada cop tinc més clar que la gent que se surt per la tangent, que no té cap necessitat d’estar en la cúpula però tampoc confós entre el ramat, són els meus. Els hereus de Bukowski, els que la gent és incapaç de classificar, els que detesten els Joaquín del món, els que passen pel carrer Tallaferro per no trobar-se amb gent a qui no tenen gens de ganes de saludar pel carrer Sant Pere, o els que si intenteu donar-los lliçons d’urbanitat sempre acabaran fent just el contrari del que preteneu.

Els que se surten per la tangent, no tenen necessitat d'estar a la cúpula però tampoc es confonen entre el ramat són els meus

Líders, gregaris i els meus