No sabem posar límits. Jo tenia clar que a casa manava la meva mare i després la meva àvia. Els límits i les jerarquies eren clares. A classe amb el mestre passava el mateix. Ara no

No sabem posar límits i, quan no en sabem, les coses sempre es compliquen. Sempre. Jo tenia molt clar que a casa meva manava la meva mare i després la meva àvia –sinó al revés– i que jo era l’últim mico. Els límits i les jerarquies eren clares. A classe passava exactament el mateix. Davant del professor, jo i els altres 34 companys perquè sí, les ràtios eren altes, però l’alumnat era diferent, no hi pintàvem res. Ell deia: “Blanc”, i blanc i a callar. I si pel que fos no callava, a casa aleshores era reblanc i ma mare i la meva àvia donaven tota la raó al mestre. Tota. Ara les classes són camps de batalla. I les cases. I una mica arreu. Perquè no hem posat els límits clars, perquè hem entronat els reietons i les reitones de casa com si realment fossin de la monarquia i, és clar, les coses estan difuses i complicades i els imbècils es creuen que poden dominar el món. Que important és tenir les masses socials adotzenades a base de pa i circ o de futbol i ajudes irrisòries a les famílies o de La isla de las tentaciones i xecs bebè. Que bé que els va que siguem tots una colla de maleducats, que ens creiem qui sap què. Els va genial perquè hem perdut el nord, el respecte i mil coses més pel camí i estem atontats. Diuen que les claus de criar fills com a persones de demà són amor i límits. Els hem oblidat dels segons a propòsit del primer sense entendre que si no hi ha els segons el primer és irrisori. No em mireu malament. Ho dic pels meus fills també, i sobretot pels dels altres perquè, ja se sap –i aquest seria un altre tema– que sempre som molt més capaços de veure els errors i les relacions disfuncionals dels demés. Aquests no-límits generen després personetes immadures que no saben com relacionar-se de manera correcta i que no entenen els límits dels altres, els no dels altres, que no saben llegir les situacions –si amb prou feines saben llegir lletres, què n’han de llegir situacions– i, és clar, la cosa es continua complicant. Frustració, irritabilitat, mala gestió emocional i embussos a tort i a dret. I gent que es pensa qui sap què, que se sent més superior com més burros són i que veuen en la incultura i la ineducació el camí de la victòria. I potser sigui cert que, ara, la victòria tingui aquesta pinta, però el que em sap greu és que es creguin que és una victòria veritable, que decidiran alguna cosa real a les seves vides. No, no perquè els que manen de debò, els que decideixen les ajudes, les ràtios a les aules, les vides d’aquestes persones i també, sí, també, la meva i la teva, de tontos no en tenen ni un pèl i de llegir en saben moltíssim i el pla maquiavèl·lic de tenir-nos babaus i entretinguts els està sortint de faula. En aquests que manen tampoc els hem posat límits i així ens va.

No sabem posar límits. Jo tenia clar que a casa manava la meva mare i després la meva àvia. Els límits i les jerarquies eren clares. A classe amb el mestre passava el mateix. Ara no

Límits