L’infinit en una petxina
Són bonics els turons de Donosti, vegis d’on els vegis. Unes protuberàncies forrades de verd —perquè allà hi plou— que només deixen veure la roca nua quan entra en contacte amb el mar. Des de la Kontxa (petxina), des d’Ondarreta o des de Zurriola, un pot deixar-se ventilar per la brisa penetrant de l’atlàntic i contemplar una ciutat blanquinosa i senyorívola, envoltada de verd i blau.
Fa més de deu segles uns monjos navarresos van creure que l’entorn era prou bo per a construir-hi un monestir; els paisatges plaents i la bellesa natural sempre donen un aire de transcendència que eleva l’esperit. I la religió, d’això, en depèn. Elevar l’esperit, semblar que un es posa sobre la resta de coses i en deixa de ser esclau. La sensació de veure més enllà i abastar-ho tot. És això el que buscaven els monjos? És això el que van trobar la resta d’habitants que van venir després?
La història de Sant Sebastià mostra una tendència cap a les coses poc pràctiques però altament fascinants. Els primers pobladors estaven obsedits intentant pescar, de totes les criatures del mar, les balenes; al segle XV es crema la ciutat sencera —quina flamarada devia fer, tota de fusta— i es reconstrueix en pedra, perquè perduri; més endavant, Donosti es militaritza, veient que la part comercial se la quedava Bilbao; el 1813, torna a ser destruïda, aquest cop per les tropes del Duc de Wellington, que expulsaven els francesos sense gaires miraments; nova reconstrucció i, aquest cop, sembla que aprenen la lliçó, tot buscant la recerca de l’infinit d’altra manera: en l’ideal vuitcentista de la bellesa. S’enderroquen les muralles, el port es torna a dedicar al comerç i la Reina Maria Cristina hi va a estiuejar. La Donosti que tots coneixem i he vist aquests dies neix aquí. La que s’ha convertit en una —si no la que més— de les ciutats més cares de la península. Lògicament, tant d’elitisme reclamava un festival de cinema… Les altres opcions eren un festival de moda o carreres de cotxes, de debò, no faig conya. No és que fossin especialment cinèfils, però en aquella època la pantalla gran era més suggeridora, més important. La memòria col·lectiva i històrica dels ciutadans ho devia vincular amb les balenes.
Aquesta darrera setmana, en la 72a edició del Zinemaldia, he comprovat que l’impuls cap a l’absolut d’aquesta ciutat segueix ben viu: una desena de seccions, centenars de pel·lícules per a projectar, totes les comunicacions en tres idiomes diferents, rodes de premsa a totes hores, butlletins incomptables per a fer entrevistes… i tan sols una setmana per a fer-ho tot i, si s’és prou bo, escriure-ho tot. És sempre així la vida del periodista? A mi em va quedar clar que no tinc el pedigrí.
Una persona sana sabrà abstenir-se, triar el que més li ve de gust i no sentir la por de perdre’s la resta —els anglosaxons en diuen FOMO—. Jo vaig intentar seguir aquesta conducta, però els turons de Donosti, les balenes de l’atlàntic, les flames, el Duc de Wellington… Quin efecte té aquesta ciutat sobre la gent? Així que havia de veure totes les novetats importants: Emmanuelle, Emilia Perez, Anora, Oh Canada, Parthenope… Però no em podia oblidar de la retrospectiva: Mafioso, Revolver, Obsesion, Fuga in Francia, Milano Calibro 9… I més títols amb noms igual de prometedors. També un gran clàssic: Tasio! Amb el temps que tenia a disposició, tampoc em podia perdre Tardes de Soledad, Segundo Premio, Le dernier souffle, Hard Truths, Hebi no michi, The End… Malgrat que en moltes tan sols vaig reservar plaça per l’atractiu del títol. I me’n vaig perdre moltes altres. Podria haver-ne vist més, si no fos que l’infinit va més enllà del cinema: pintxos, txuletons, croquetes, patxarans; però també cal mantenir la línia: córrer pel passeig, pujar a Igueldo, pujar a la Peña de los Balleneros; i la festa de premsa, que a partir de les dues de la nit va convertir-se en una d’universitària… A sobre, també hi havia alguna antiga amistat que vaig visitar…
Després de la roda de premsa d’Emmanuelle —pel·lícula massa solipsista, reconcentrada i pedant— vaig saber que no n’assistiria a cap més. El més pretensiós dels periodistes li va fer una pregunta presumptament profunda, però realment irrellevant, a la directora. Ella va respondre com va poder, amb quatre foteses i generalitats, perquè tampoc hi havia més teca. Aquest mateix periodista va marxar a la següent pregunta; ja devia tenir el que volia. La resta ens vam quedar fins al final, i jo em preguntava quants d’ells estaven imbuïts per l’infinit de la petxina, quants d’ells ho volien tot: tota la informació, tot el mèrit, tota la glòria. Realment havien de ser pocs, perquè aquell fa temps que va deixar de ser el lloc indicat per a trobar tot això. Potser l’il·lús de la pregunta encara hi confiava.
Els dies següents vaig anar de cul mirant clàssics de cine negre italià, menjant pintxos de tota mena, bevent patxaran i zuritos i anant a córrer algun matí. Tardes de Soledad em va agradar, el pobre Andrés Roca Rey també el persegueix el cuc de la transcendència, ell i els toros paguen el preu d’aquesta obsessió. Hauria anat a la roda de premsa de l’Albert Serra si no fos perquè havíem quedat per dinar un txuleton de quilo i mig, que vulguis o no, apunta a unes magnituds que eleven l’esperit.
Els últims dies ja estava superat. Mirava, escoltava, menjava i bevia; la infinita oferta del festival i la ciutat passava pel meu davant, però ja no hi volia collir res. Entendre tots els punts de vista, totes les realitats del món, elevar-se culturalment i intel·lectualment, nodrir-se del coneixement infinit, fer-ne una crítica… Voler pescar la balena. Massa per a mi. Des dels monjos del segle X als especuladors del XXI; la cosa és voler-ho tot. N’hi ha que aguanten, n’hi ha que no. Jo em remeto al Nick Carraway del Gran Gatsby: “La vida es veu molt més satisfactòriament des d’una sola finestra”. Si la pensió on estàvem instal·lats hagués tingut vistes a algun lloc més que al bar de pintxos que teníem al davant, hauria deixat de passejar per l’infinit passeig de la Kontxa, hauria estat més calmat. Abans de marxar, vaig comprar puros i sidra per fer-me l’home —allà encara està ben vist— i vaig tornar a mirar els turons i l’illot, forrats de verd. Deu ser culpa seva tot això.