Escric aquestes línies sense saber gaire què explicar-vos i, com em passa sempre, amb pressa perquè al director d’aquest diari […]

Escric aquestes línies sense saber gaire què explicar-vos i, com em passa sempre, amb pressa perquè al director d’aquest diari li urgeix tenir-lo. Tenir unes quantes línies per expressar-me cada mes i al diari de la meva comarca, de la meva terra, és un privilegi increïble però també és una gran responsabilitat. Quantes de les persones que estan llegint aquest text arribaran al final de l’article? Quantes se’n cansaran abans d’acabar-lo? Per inspirar-me, em fixo en coses que m’han passat a mi, en primera persona, o detalls que veig en els altres. No us podeu imaginar la d’històries que es poden arribar a crear a partir de petites converses, la de reflexions que es poden fer i que ens acaben formant com a persones. Aquest és l’espai que comparteixo amb aquells que em llegeixen no sé encara per quin motiu i no puc estar-me de compartir amb vosaltres que l’Aina ha arribat a les nostres vides. Us semblarà un nom insignificant. No ho és. És ella, amb els seus ditets, amb aquesta onada de vida que ens dona a tots i que fa que ens sentim immortals i també, és clar, amb els seus drames i els seus plors. És increïble com els nens petits ens ajuden a saber triar què és important, què és imprescindible i què és urgent a la vida. Feia molts anys que a casa no s’hi veia un nadó De cop, ara tot té molta més importància que abans i a la vegada, en té menys. Cada petit gest el celebrem com si fos una heroïcitat, li expliquem coses que pobreta d’ella si ens escoltés!, però a la vegada, les dificultats passen a ser foteses comparat amb la creació d’una vida. És increïble com els nens petits ens ajuden a saber triar què és important, què és imprescindible i què és urgent a la vida. Feia molts anys que a casa no s’hi veia un nadó. Com en tot, la gent t’explica les experiències com a pares, tiets, cosins o avis, però fins que no ho veus, fins que no la tens als teus braços, no t’adones de com d’extraordinària pot arribar a ser la vida. Un dia, passes de tocar-la a través de la panxa de la seva mare i menys de vint-i-quatre hores després, l’agafes amb els teus braços, amb la teva nul·la experiència com a tieta, tot esperant que no se’t noti gaire que no tens ni idea de com agafar-la. Uns quantes dies més tard, passejo pel centre de Vic buscant un regal per a ella o per a la seva mare (quina paciència, quin amor tan extraordinari, quant els devem a totes les nostres mares i quant n’hem d’aprendre d’elles). Al mateix carrer, em trobo una botiga per a acabats de néixer i al costat, una per a la vellesa. La vida no pot ser millor explicada que aquesta imatge que tinc gravada al cap. L’inici i el final de la vida, de costat. M’adono de la importància del cicle de la vida quan veig l’Aina. Ella, tan menudeta, i tan indefensa però a la vegada tan espavilada, amb aquests ulls que sembla que ens preguntin alguna cosa. No sé quin món li deixarem a ella, però sí sé que ella és el nostre món. Al costat, l’avi. Gran, li costa caminar però hauríeu de veure com de feliç està de conèixer una nova generació. Ell sempre content i amb unes ganes de viure que estic segura que és el que ha fet que se n’hagi sortit de tot. Hi ha vegades que l’actitud i la manera com veus la vida fa molt més que qualsevol dolor físic. Ell, que és capaç de pujar trenta graons per veure la seva besneta. Ell, que no gosa agafar-la però que la contempla des de la distància sabent que és el futur. Ell, que contempla el seu fill i el seu net. Ell, que els mira orgullosos de la família que han (i hem) creat. La vida; l’inici i el final de tot.

Escric aquestes línies sense saber gaire què explicar-vos i, com em passa sempre, amb pressa perquè al director d’aquest diari […]

L’inici i el final de tot