En una societat basada no en la comprensió, sinó en la simple i conductista repressió dels nostres instints més primaris, només hi ha espai per a l’actuació quan la violència és visible

Vivim en un món en què primen les aparences i les causes immediates. Què s’amaga, però, rere algunes accions socialment inacceptables?

Tots coneixem la frase. L’hem sentit desenes de vegades al telenotícies. “Era tan bon noi/a, no entenc com va poder cometre un crim així”, ens diu la ja arquetípica veïna de l’arquetípica localitat on s’ha comès un delicte qualsevol.

I sembla que, cada vegada amb més assiduïtat –i per part dels individus, televisats o propers, que un menys s’espera–, assistim a l’explosió d’emocions o accions incontrolades, que generen el que va des de conductes socials inacceptables fins a diversos actes delictius que requereixen d’una intervenció.

Per què passa això?

Segons J. Galtung, això és la causa directa, la manifestació visible, d’una violència més subtil, amagada, acceptada i fins i tot validada per les estructures de poder. Una violència estructural de la qual tots som còmplices.

“Flectere si nequeo superos, acheronta movebo”, deia Freud citant Virgili, en referència al gran poder que l’inconscient exercia en les nostres vides.

“No és saludable estar ben adaptat a una societat profundament malalta”, ens advertia Krishnamurti.

“Quan el got ja vessa”, diu el refrany popular.

I és que la doble moral predomina a Occident.

Com podríem, els occidentals, fer gala d’una moral unidireccional, sòlida, evident per ella mateixa i amb uns resultats contrastables, quan la mateixa història que ha forjat el nostre benestar ens obliga a negligir, a mirar cap a una altra banda i a obviar la procedència i els efectes col·laterals dels nostres privilegis?

És possible que oprimits i opressors constitueixin un binomi que es necessita mútuament per retroalimentar-se, de desesperació uns, d’opulència els altres?

És possible, a més, que rere l’aparença de bondat que tot occidental benestant professa, s’hi amaguin un seguit de causes –de còmodes causes– a les quals no volem renunciar, i això sigui el detonant, o si més no la col·laboració essencial, de tot plegat?

Tots ens hem trobat regularment parlant dels mals del capitalisme més salvatge –mentre comprem a unes grans superfícies, de les quals som coneixedors i coneixedores dels seus fraudulents mètodes de producció i enriquiment– o ens hem omplert la boca de paraules com solidaritat, una solidaritat, però, que quan ens toca la butxaca, per poc que sigui, i per més que ens sobri, desapareix com per art de màgia… ai, la butxaca!

Tots proferim oracions i exercitem l’aparell bucofonador garlant d’ecologia, medi ambient i animalisme, però quan toca portar aquest saber a la pràctica… ai, la pràctica!

Tots hem fet una prèdica digna d’homilia sobre la necessitat de pau i amor al nostre estimat planeta, però quan tenim l’oportunitat de prendre exemple en el tracte amb el nostre germà petit, amb la veïna del cinquè, amb l’ancià sol i desvalgut, amb l’alumne que ha de suportar les nostres faltes… Ai, l’exemple!

En una societat basada no en la comprensió, sinó en la simple i conductista repressió dels nostres instints més primaris, només hi ha espai per a l’actuació quan la violència és visible, però es manté latent aquesta violència estructural, de fons, de la qual la que es presenta davant els nostres ulls n’és tan sols la punta de l’iceberg.

Com podem, a la llum d’aquest coneixement, jutjar amb un mínim d’equanimitat el pròxim?
I és que en la violència, com en tantes altres coses… allò visible té la seva causa en allò invisible.