Aquestes persones fan cua perquè no es poden permetre no fer-la. S’hi juguen massa

Hem vist aquests dies llargues cues de persones, algunes amb pernoctacions i esperes inacabables, per accedir al procés de regularització.

Són cues llargues, no tant com les 250.000 persones que, al llarg de 16 quilòmetres, van esperar més de 24 hores perquè passés el fèretre d’Isabel II d’Anglaterra (2022). O aquells llargs dies d’espera al Rogers Centre de Toronto per a les sèries mundials de beisbol (1992-1993), on s’havien d’encabir 50.000 espectadors a través de taquilla. Ni com les de Sud-àfrica quan, després de l’apartheid, tota una nació esperava per votar en les primeres eleccions democràtiques (1994). Aquestes d’ara són cues de la infàmia, similars a les de Gaza o Veneçuela a l’espera d’aliments. Bé sembla una cruel paradoxa que la regulació de persones, per tal que els sigui reconeguda una forma de ciutadania, contradigui la Carta dels Drets Fonamentals de la UE quan reconeix el dret a la tramitació diligent i en un termini raonable. Aquestes persones fan cua perquè no es poden permetre no fer-la. S’hi juguen massa.

I no tenen res a veure amb aquelles llargues files de la plaça Puixkin de Moscou (1990) on, en un sol dia, 30.000 joves esperaven entre cinc i vuit hores per entrar al primer McDonald’s en territori rus.