Llàstima dels petards

Que la potestat de convocar vagues generals la tinguin els sindicats laborals, i que això les vinculi a reivindicacions de l’àmbit del treball, pot fer que no interpel·lin qui no espera una nòmina a final de mes o qui no depèn del resultat de la facturació. Els nens i les nenes en són el millor exemple. Ni treballen ni poden exercir el dret de vaga en els mateixos termes que els adults. Per això, una de les imatges de dimecres és per mi la de les famílies que es van sumar juntes a la columna de l’Assemblea d’Habitatge d’Osona i el Lluçanès. “Ho fem per ells”, ens deia una mare de Manlleu quan li vam demanar fotografiar la Nayra, la Maria i l’Aleix amb les seves pancartes. Hi portaven escrit “El nostre futur no està en venda” i “Petites però amb una gran veu” (com a la sintonia de Bola de Drac dels anys noranta, quan en Son Goku cantava allò de petit però valent).
També em va semblar significativa –inspiradora– una dada que ens donaven a primera hora des de l’institut La Plana de Vic: 477 alumnes de 564 havien secundat la vaga. És més: els mateixos estudiants, des de tercer d’ESO fins a segon de Batxillerat, havien demanat als professors poder anar a manifestar-se. No era l’al·licient que pot representar un dia de festa en la ment adolescent, sinó la voluntat de participar en una mobilització que consideraven (aquest cop sí!) que anava amb ells. I això té molt valor, especialment en una etapa de la vida en què donem per fet que els joves viuen d’esquena a tot allò que passa més enllà d’ells i el seu cercle.
Una i altra instantània em van fer pensar en reflexions de la infermera Judit Pons, especialista en salut mental al Consorci Hospitalari de Vic, i de la doctora Àurea Autet, d’Althaia, a Manresa. Si als anys vuitanta els joves eren els rebels, els delinqüents, els macarres…, avui ens hi referim com la “generació de vidre”: que no se’ls pot dir res, que no s’esforcen, que no toleren la frustració… Una etiqueta que els arriba també a ells i que per força els ha de calar en lloc de transmetre’ls confiança i que n’esperem coses de futur.
Em faig gran. Suposo que cada generació necessita un adjectiu per definir la següent. Van ser els rebels; després, els més ben preparats, i ara, de vidre. “Pitjors que nosaltres”, es ve a dir. La manifestació de dimecres demostra, però, que el moviment per l’habitatge ha aconseguit connectar amb nois i noies –molts vivien la seva primera vaga general– que no és que no es preocupin, sinó que potser no se senten representats per les estructures tradicionals de mobilització (igual que segueixen els pòdcasts de Jordi Wild i no tant els mitjans periodístics). Els adults podríem aprendre’n que és molt contradictori queixar-nos que no es comprometen quan tampoc ens molestem a intentar entendre les seves maneres de comprometre’s.
I ep, amb això no dic que als petits els agradi anar a la vaga. Dimecres al migdia, quan a la rambla Hospital de Vic uns pares preguntaven a la seva filla com ho estava vivint, la nena els va contestar que pse-pse. “Pels petards.”