Lleó XIV
Per entendre el món tendim a simplificar i etiquetar-ho tot. D’esquerres o de dretes, independentistes o unionistes, hereus dels que cremaven esglésies o dels que van guanyar la guerra i van convertir el catolicisme en un dels pilars del règim franquista. La realitat, però, és molt més complexa.
Aquests dies molts hem quedat sorpresos per l’expectació que ha despertat el papa Lleó XIV en un ampli espectre de la societat. El seu posicionament crític amb el president nord-americà Donald Trump, l’encíclica en què alerta de la deshumanització que poden provocar les noves tecnologies i els missatges que ha llançat contra la discriminació –“ningú no pot agenollar-se davant el Senyor i menysprear el seu germà”– fan que sigui vist amb simpatia per sectors progressistes. Des dels partits de dretes –els de la prioritat nacional– també procuren mostrar-hi sintonia o, com a mínim, eviten criticar-lo: al capdavall, és el papa.
Jo vaig anar a un col·legi de monges i tinc la sensació que la majoria en vam sortir ateus –o, com a mínim, laics–, però això no impedeix valorar l’essència del missatge. Sempre poso l’exemple de com s’entenien l’exalcalde Jacint Codina (Unió) i Joan Lagunas (ICV), tot i partir de posicions aparentment oposades. L’humanisme cristià de l’un defensava la dignitat de tota persona i l’ajuda als més necessitats; el comunisme de l’altre, des de la lluita contra les classes socials, treballava per una societat més justa i solidària, reduint les desigualtats. Els motius que portaven l’un i l’altre a perseguir objectius semblants potser són el de menys.