Quan, al mig del passadís, vam assaborir la paraula llibertat vam aconseguir fer desaparèixer la incomoditat i amb la mirada sincera vam expressar lliurament les nostres opinions i sense pors vam prendre les nostres decisions amb convicció. Quan vam tornar a entrar a la classe, no érem pas els mateixos

“A l’arbre hi ha una fulla que ja està a punt de caure / i l’últim raig del dia, que ho sap, encara la daura.” Josep Carner L’altre dia, xerrant amb una noia i un noi de 4t d’ESO, al passadís, ens vam entrebancar amb una paraula: llibertat. Ens hi vam aturar. Nosaltres quiets i la paraula, impertèrrita, tampoc es movia. Només ens mirava, cada vegada amb menys timidesa. De què té gust la llibertat? Què ens explica? Va ser després d’un sospir, després d’un silenci que els ulls van parlar i vam somriure. Tot seguit vam deixar enrere la incomunicació, la desconfiança, les inseguretats. Vam fer un tast d’un plat que hauria de ser fàcil de cuinar. Només li cal un ingredient: no tenir por. Però aquest ingredient no es troba a qualsevol cantonada. Un noi jugava amb un tros de cartolina, posant-se-la al coll com aquell que porta un collarí, posant-se-la al cap com qui porta una corona. Sense renyar-lo, vaig dir que potser també podria ser un braçalet o fins i tot un motlle per fer flams o pastissos. Vaig fer la meva feina explicant el que tenia previst i de passada vam fer treballar la imaginació jugant amb un tros de cartolina. Hi havia alumnes que van esclatar a riure, però el riure era encongit, desafiant, tens. Vam proposar als alumnes buscar un color per suggerir el nostre estat d’ànim. “El vermell!”, va dir algú assenyalant un mapa d’Espanya clavat al suro amb motiu del Mundial. “Vull que guanyi La Roja.” “Fantàstic!”, vaig respondre, i van tornar a esclatar més riures, més riures també quan m’equivocava dient algun nom dels alumnes. Riures tensos, provocadors i gens lliures. Riures que engolien l’espontaneïtat, la tranquil·litat, la seguretat. Ric de mi mateix perquè em fa por l’altre? Ric de l’altre perquè no se’n foti de mi? Decideixo mirar un punt fix sense dir res. Decideixo fer-me invisible. Quan hi ha alguna cosa que ens supera, que ens sorprèn o que no podem entendre, fem aquell riure d’autodefensa, de desconnexió. Si ens sentim incòmodes, vol dir que no anem bé. Quan, al mig del passadís, vam assaborir la paraula llibertat vam aconseguir fer desaparèixer la incomoditat i amb la mirada sincera vam expressar lliurament les nostres opinions i sense pors vam prendre les nostres decisions amb convicció. Quan vam tornar a entrar a la classe, no érem pas els mateixos. El misteri de la llibertat dins d’una aula potser és descobrir la bellesa del petit poema de Carner que encapçala l’escrit. Ensopeguem davant la seva bellesa quan veiem uns alumnes comunicatius, inquiets per la vida, pel que aprenen. Els alumnes si respiren llibertat deixen de ser distants: hi ha respecte cap a ells i cap als demés. El domini, que avui dia s’estila, dels nois per damunt de les noies deixa de tenir sentit si hi ha la veu del mestre que desautoritza les desigualtats. Cal treballar conjuntament, enxarxar-nos per fer plegats els camins pel trànsit de la vida. I a qualsevol edat podem badar davant de l’arbre on hi ha una fulla que està a punt de caure.

Llibertat