La història de la humanitat està plena d´atacs i odi vers el llibre, perquè, malgralt la seva fragilitat, també pot ser una arma

Quan arriben aquestes dates primaverals els llibres sorgeixen a l’espai públic com brots verds plens de vida i color. Els mitjans de comunicació i les xarxes socials s’omplen de publicitat, recensions i entrevistes als seus autors. Si hi ha un dia destacat al calendari del nostre petit país, és precisament el 23 d’abril, festa de Sant Jordi, que el fa més gran. Festa del llibre i també de la rosa. Festa nacional per excel·lència. Quin goig fan les parades plenes de llibres escampats sobre les taules que omplen carrers i places. És la festa de llibreters i editors, però també dels lectors. Fins i tot dels que es miren els llibres de lluny durant tot l’any i que només aquell dia s’acosten a acariciar-los. Per als llibreters i, sobretot, els editors, cada any aquell dia resulta cabdal per a la seva vida, professionalment i econòmica. És a dir, per a la subsistència de llur projecte de vida. Un dia que, com mai, la meteorologia és seguida des d’uns dies abans del dia D. Per ells és com jugar-se la vida en 24 hores. Els llibres són aquell objecte (que em perdonin el mot), que ens acompanya, que ens ajuda a viure i sovint a respirar, que fins i tot ens pot curar en determinats moments de la nostra vida. Sí, un llibre també pot ésser una medecina per a la nostra ànima. Només cal veure la demanda de llibres que hi va haver durant la pandèmia. Amb un llibre vam aprendre a llegir, i també va ser llegint que vam aprendre. Com ens diu l’autora de L’infinit dins un jonc: “Llegir no et fa necessàriament millor persona, només ajuda.” Però el llibre també pot ser, com s’ha dit, una arma, malgrat la seva fragilitat. A Fahrenheit 451 llegim: “Un llibre és una arma carregada a la casa veïna, crema’l, treu el projectil de l’arma.” Sempre hi hagut qui tem aquesta arma. Si no, per què la por i els atacs en tot temps contra la lletra impresa? La història de la humanitat n’està plena, d’atacs i odi vers el llibre. Qui no coneix la crema de llibres que hi va haver a Alemanya el 1933, quan els nazis atacaven llibreries, editorials i biblioteques, i els convertien en cendres a les fogueres? Això, després que Goebbels digués que quan sentia la paraula cultura treia el fiador de la seva pistola. Un règim el nazi que va començar cremant llibres i que acabaria cremant persones als forns dels camps de concentració. Espanya no va quedar pas al marge de la destrucció de llibres. I no cal anar a parar a les fogueres de la Inquisició. Però si podem girar la memòria cap a la història de la nostra postguerra del 1939, recordarem quan els sollevats, ajudats pels falangistes, confiscaven i saquejaven biblioteques, llibreries i editorials, i abocaven al mig de places i carrers dels pobles que “alliberaven” els llibres que per ells eren perillosos, escrits per autors titllats de rojos, jueus, maçons o separatistes, els anti-Espanya contraris al seu Movimiento o a la moral del nacionalcatolicisme. A l’entrada de les tropes faccioses a Barcelona, els 6.000 volums de l’Ateneu Enciclopèdic Popular van ser destruïts. A la capital catalana es van arrasar 72 tones de llibres requisats d’editorials, llibreries i biblioteques públiques i privades. El bibliocauste (l’holocaust dels llibres) va ser la crema de llibres que els franquistes van practicar durant la guerra i la immediata postguerra. Aquella política portaria també la desaparició física o empresonament d’alguns editors, llibreters i bibliotecaris. Un aspecte aquest poc conegut i menys tractat en la historiografia sobre la Guerra Civil espanyola. El 1974 el Diario de Barcelona publicava l’entrevista a uns nois d’extrema dreta, ultres, també en dèiem: “No nos interesa, repito, quemar la marquesina de un cine o una miserable librería, es una estupidez. Esas cosas, si se hacen, hay que hacerlas de verdad, arrancar el mal de raíz. Una vez en el poder, nosotros organizaremos nuestro día del libro, quemando absolutamente toda la basura roja que anda suelta por ahí.” L’any 1973 va ser un any farcit d’atemptats contra la llibertat d’expressió i de premsa, fins al punt que van provocar diferents comunicats del govern franquista i reunions dels gremis d’editors i llibreters amb les autoritats del règim. A Barcelona, les llibreries Cinc d’Oros, Viceversa, Porter, Ancora y Delfín, la llibreria Popular Catòlica, Ballester o la Central del Llibre Català, entre d’altres, van patir atemptats, assalts, incendis o pintades de grups d’extrema dreta. També les editorials van patir, a més de la censura imperant i el segrest d’obres, atacs amb artefactes de tot tipus. Com l’editorial Nova Terra, d’ideologia catòlica progressista, on hi van deixar uns bidons de benzina als quals van calar foc i van destruir el seu fons. O l’editorial de la Gran Enciclopèdia Catalana, que més d’una vegada va rebre la visita d’aquells bojos, per citar-ne només dues. De la mateixa manera als locals de revistes. Com el que hi va haver el 1973 a Agermanament, una publicació de l’arxidiòcesi barcelonina. O el que va patir el mateix any la revista El Ciervo, del mateix corrent ideològic, quan uns encaputxats van assaltar el seu local i van destruir molt material. Aquesta revista va patir diverses agressions, com altres publicacions del catolicisme progressista del postconcili. La manca d’humor d’aquells individus va fer que fossin atacades diverses revistes humorístiques, com Por Favor, Matarratos, Hermano Lobo i d’altres, per no parlar de les d’informació social o política d’aleshores, sovint segrestant-ne alguns números. I no podem oblidar el sagnant atac contra la seu de la redacció d’El Papus, on va morir una persona i en van resultar ferides 17. Algunes sales d’art no van quedar al marge d’aquests atacs salvatges. El Taller Picasso de la ciutat comtal, el 1971, va patir el llançament d’un còctel molotov que va destruir les obres exposades. Com tampoc algunes sales de cinema que llavors projectaven La prima Angélica. També els cine-clubs rebien amenaces de bomba. Com en plena sessió del film Ser o no ser o El gran dictador, de Chaplin, entre d’altres. Ni alguns teatres no es van lliurar de l’odi feixista. Tots aquests actes vandàlics també es van reproduir a altres ciutats tant de Catalunya com d’Espanya. Uns atemptats comesos pels autoanomenats Guerrilleros de Cristo Rey, Partido Español Nacional Socialista (PENS), V Comando Adolfo Hitler, la Triple A, i altres per l’estil. Una caseta de la Fira del Llibre de 1977 que es feia al passeig de Gràcia de Barcelona, va haver de plegar després d’un incendi provocat per alguns que es van veure ofesos per l’únic llibre que s’hi exhibia: Libro de historia, fet per uns autors suecs i que portava un pròleg de Vázquez Montalbán. Tampoc les distribuïdores de llibres es van lliurar dels atacs. Jo mateix soc testimoni i víctima col·lateral amb els meus companys, del mecanisme de rellotgeria col·locat a la porta del local, que el 2 de juliol de 1974 va col·locar un grup de feixistes, borratxos de bibliofòbia, contra Distribuciones de Enlace, del carrer Bailén de Barcelona, que va provocar un incendi que destruiria tots els llibres del seu magatzem. Unes pèrdues valorades en més de sis milions de les antigues pessetes. Era la distribuïdora dels fons d’Edicions 62, 3i4, Anagrama, Tusquets, Lumen, Laia, Barral, Península, Cuadernos para el Diálogo i Fontanella. Uns danys que va provocar el foc i també l’aigua dels bombers. Aquell fet va tenir una gran repercussió mediàtica, i va obligar el govern de Madrid a fer declaracions de repulsa i a adoptar mesures policials per detenir els autors d’aquell i altres actes contra la cultura. 173 escriptors nacionals i estrangers, van signar un manifest de repulsa contra aquell atac i de suport a tots els que havien patit actes semblants. Però els llibres no moren. Tenen més d’una vida, ja que després d’haver viscut en una llibreria i a casa del lector, sovint en tenen més en les llibreries i mercats de segona mà. Com em deia algú: “Les cendres dels llibres, són llavors que es reproduiran.” A Vic la llibreria El Clam, de Pilar Cabot, sobre la que el malaguanyat Toni Coromina va escriure, el 25 de setembre de 1992 un article a EL 9 NOU, explicant com va estar sempre sota la mirada escrutadora de “la social”, la policia secreta franquista, que hi va fer alguns registres per trobar els llibres prohibits per la dictadura. Llibres d’editorials com la famosa Ruedo Ibérico de París o d’altres editorials franceses o llatinoamericanes, que es venien de sotamà a les persones conegudes. El Clam, una “trinxera cultural” com l’anomenava Coromina, que es va inaugurar el Dia del Llibre de 1965 i que va tancar les portes el 1985, després de més de 20 anys al servei de la llengua del país i, per tant, del llibre en català i la llibertat d’expressió. I és que, com va deixar escrit el poeta Joan Margarit, “La llibertat és una llibreria”. Que tingueu un bon Dia del Llibre!

La història de la humanitat està plena d´atacs i odi vers el llibre, perquè, malgralt la seva fragilitat, també pot ser una arma

Llibres = 451º Fahrenheit