Quan vegis les clavegueres del teu veí rebentar segur que les teves estan a punt d’explotar

“El passat desapareix i el present s’alça opac, superb i cregut de l’espectacle. Un present alliberat del farcell de la història, com una criatura que se’n va de casa.” Mercè Ibarz. No parlis de mi quan me’n vagi (2010) Quan s’acaba el primer mes del 2022, a part de concelebrar el segon –i darrer?– any de pandèmia, ja s’han viscut alguns episodis esperpèntics, sent un dels més mediàtics el de les aventures d’un tennista als antípodes: el número u d’aquest esport, el serbi Novak Djokovic, que havent estat convidat pels organitzadors a l’Open d’aquell estat-continent va veure com les autoritats migratòries l’expulsaven d’Austràlia per no voler vacunar-se i per altres accions trapelles d’un campió ortodox. Deixant de banda l’eficàcia o suspicàcia de la vacunació obligatòria, amb governs expeditius –per necessitat electoral– com Àustria, Itàlia o França, l’afer Sèrbia-Austràlia demostra que les postures reaccionàries de tota mena es volen imposar en un món occidental on només fa quatre dies que s’hi desplegava la descolorida bandera de la democràcia. És sabut que Sèrbia –fèrria hereva de la Iugoslàvia de Tito i Cia.– continua sent una pedra a la sabata per als seus veïns balcànics i un clau al peu per a l’Europa de l’euro; també és sabut, si es vol saber, que Austràlia, des de la seva fundació, el 1770, com estat reial i lleial de la Commemwealth va imposar una política racial de marginació contra els aborígens d’aquells territoris, els veritables habitants originaris que tenen a Uluru, muntanya sagrada, el seu melic existencial. Al nord d’Europa els vents bèl·lics bufen a les estepes d’una Ucraïna entrampada entre Rússia i l’OTAN, mentre els Estats Units perd el control estratègic com a xèrif atlàntic i la Xina, a punt per celebrar el nou Any del Tigre de l’Aigua, es mostra immutable en saber que ja són la principal potència del món mundial. I ni Sèrbia ni Austràlia ni la dividida Europa –en arriscat joc armamentístic– no són germanetes de la caritat, tampoc ho ha estat mai el Regne Unit, amb una monarquia secularment criminal (ara li toca al depravat príncep Andrew) i amb un govern al 10 de Downing Street que la llei que aplica és la de barra lliure i l’hora feliç amb un Boris Johnson com a bàrman de tory partys. (Nota: davant d’aquests excessos coronaris és gairebé pintoresc que un borbó catòlic com l’emèrit Joan Carles I aconseguís fer arribar l’AVE a la musulmana Meca; tothom sap com s’ho ha cobrat i com li segueixen pagant!) Si aquests són només uns exemples de com va el món, a la península Ibèrica la vida continua, un tarannà diferent a cadascuna de les autonomies, on les restriccions per la covid s’apliquen a gust del consumidor, sigui PP, PSOE, PNV o ERC; diuen, diuen, diuen que tests d’antígens, vacunes, quarantenes i passaports moriran d’inanició i que tornarà la vida, almenys, al sacrificat sistema públic de salut. Ja va sent hora! Les clavegueres continuen fent pudor a l’Estat espanyol, però a Catalunya la bafarada tampoc afluixa: quan van quedant enrere i endavant els casos Palau, 3% i Pujol-Ferrusola, apareixen les “llicències per edat”, un insult a la paciència popular. Com és possible que des de l’any 2008 en els embornals del Parlament una colla de funcionaris endollats cobressin i de moment encara cobrin sous de cònsols sense anar a la feina, perquè el que és treballar, si són prescindibles, ho devien fer ben poc. De fet aquests beneficiats per la ruleta partidista de la sort només cal que s’apuntin a un permís laboral que permet a les persones que fa més de quinze anys que treballen a la Cambra que puguin deixar el seu lloc de feina –despatx d’oci– i seguir cobrant el seu sou complet fins que es jubilin. Tot això en un context de retallades i de pandèmia i a l’aixopluc d’una Mesa del Parlament de tots els colors, amb les presidències successives dels fillols de Rigol, els honorables (ja!) Benach, De Gispert, Forcadell, Torrent i la cínica matrona Borràs. L’afer de les llicències per edat (em recorden aquells westerns de “llicència per matar”) també canalitzen, des de les sentines del Parlament, cap a la Sindicatura de Comptes, l’Oficina Antifrau i, ep!, cap als femers de les oficines del síndic de greuges, de TV3 i del Barça. Miserable sil·logisme el de robar diner públic per gaudir de la vida privada: però quan vegis les clavegueres del teu veí (l’Estat) rebentar segur que les teves estan a punt d’explotar i l’empastifament ja no sols fa massa pudor sinó molt de fàstic. Per acabar-ho d’adobar resulta que hi ha una carrandella de diputats del Parlament que cobren dietes per desplaçament sense moure’s de casa, emparats en el treball telemàtic recomanat en temps de pandèmia o, tant se val, aprofitat en temps familiar. Per un país petit com Catalunya, on una majoria de la població té l’estatus de classe baixa-mitjana –amb un percentatge vergonyós de pobres–, aquests despropòsits polítics no tenen altre nom que el de corrupció; i si aquí hi afegim que la productivitat industrial i agrícola es troba en descomposició resulta evident que una nació a remolc del sector serveis (turisme, espectacles, fires), dels macroescorxadors, de les (ja!) assegurances de vida i de l’especulació immobiliària no té un futur esperançador. Ara el relat preprimaveral serà el de la candidatura d’uns Jocs Olímpics d’hivern que volen involucrar els Pirineus d’aquí i d’allà consentint que d’un referèndum nacional es (tras)passi a una consulta olímpica (amén). (Pre)jubilacions daurades i lleis de transparència a la carta el “procés per la independència”, tot un clàssic, tampoc passa pas per la seva millor etapa, començant pel pas al més enllà que ha fet Jordi Cuixart retirant-se de la presidència d’Òmnium dient allò tan evident que va sent hora de graduar les ulleres del 2017. I és que el neoindependentisme llança llast des del globus d’un procés virtual contestatari iniciat el setembre de 2009 a Arenys de Munt per ofuscar el cas Palau, per contestar la defenestració presidencialista del delfí convergent Oriol Pujol i per encobrir altres sucs de merda que inundaven més hectàrees de les que es ruixen als camps erms de la Catalunya profunda. (Nota: Catalunya i Múrcia són al pòdium de territoris més contaminats de la bella-vella Ibèria.) Després de l’anomenat mandat de l’1-O els processats i els processistes han begut oli de dues eleccions imposades i acceptades (21D2017-14F2021) i han begut vinagre dels indults amb submissió: vaja amanida indigesta. Ara queden els exiliats, cadascun mirant per on i quan tornar a casona un cop vist i comprovat que la justícia europea és un calc gris de l’estatista justícia espanyola. Quina ocurrència tenir credencial d’eurodiputat i no poder exercir de polític a Catalonia: no serà més (mala)idea de Marchena & Llarena que no pas del bufó Gonzalo Boye? La situació a l’exili platejat seria inversemblant si no fos certa: a Brussel·les-Waterloo, el trio Puigdemont-Puig-Comín i a Ginebra, el triplet Rovira-Gabriel-Cristina de Borbó; Miss Ponsatí segueix anant de farolera per Escòcia i rodalia mentre que la múrria Serret va tornar de Bèlgica via Irun-Suprem per exercir lliurement de diputada (Nota: hi ha exilis i exilis). Mentrestant al Principat, el MH Pere Aragonès és un noi que va –ben fet– a la seva i si convé –mal fet– al dictat de l’Estat dels fons Next Generation (que ho diguin al nouvingut Mr. Giró), mentre que Maria Eugènia Gay assumeix, ella sí amb astúcia, la delegació espanyola a Catalunya, i l’aprenent digital Jordi Puigneró es posa l’antifaç carnavalesc del CatVers, el metavers català, ignorant que les polítiques nuvoloses –tot i sonant poètiques– són accessibles per navegar sense rumb però no pas per accedir a una plaça pública de les especulatives residències geriàtriques. D’altres polítics en actiu i/o inhabilitats prefereixen assistir assíduament a classes teòriques i pràctiques reivindicatives a Euskal Herria, nació, ideologies ignasianes a part, més instruïda i forjada en l’àmbit de les lluites independentistes republicanes. Ha costat prou! No queden excuses per seguir esgrimint un segle sí i un altre també que els problemes introcatalans són deguts a la repressió de l’Estat (l’art. 155 va ser un avis quirúrgic) i als estralls de la pandèmia, per aquest camí –que no és drecera– Catalunya anirà perdent identitat, només cal veure el cas de la llengua a les escoles on s’ha infiltrat el talp de les quotes i les quotes porten cua. Aquestes passades festes nadalenques o com se les vulgui anomenar diuen, els que hi van passejar, que s’escoltava parlar més català al bulliciós centre de Madrid que al silenciós centre de Barcelona; cal, doncs, prendre mesures contundents per l’ús social del català ja que amb el Paraulògic es pot distreure nostàlgicament la parla de Fabra, de Coromines i, sobretot, del poble però no pas preservar la vitalitat d’una llengua. Amb una observació superficial sembla que Catalunya ha retrocedit mig segle quan aleshores cridàvem, els que ho fèiem, allò de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” amb l’afegitó dels “Català a l’escola!” i “En català si us plau!”. De la desafecció advertida per José Montilla a la distensió consentida per Pere Aragonès: l’Estat espanyol s’ha carregat una dècada d’un procés que en el seu pic sí que va ser popular, de la mateixa manera que els convergents s’han carregat bona part de la història contemporània de Catalunya, institucions incloses, com Parlament i Generalitat. Ni ERC ni altres partits catalanistes d’esquerres han apostat per descolonitzar les xarxes corruptes del nacionalisme conservador català del qual Junts és l’autòmat colloner. Davant d’aquesta disjuntiva d’arrels antropològiques la defensa coherent seria estrènyer molt i molt la solidaritat sociocultural amb els Països Catalans, l’única via que podria apropar una independència política comuna a l’espera que, per exemple, l’any 2031, el govern espanyol es decanti per restablir una república federal ibèrica com la de fa un segle però ara sí amb perspectives de futur sostenible; si no és així tot quedarà en mans de la reina Letícia, que decidirà si cal que Elionor hereti el toisó d’or del Felip VI del 3-O tot restablint els seus descendents al principat de Girona pels saecula saeculorum.

Quan vegis les clavegueres del teu veí rebentar segur que les teves estan a punt d’explotar

Llicències i sentines d’allà i d’aquí