Acollim els immigrants i compartim amb ells el llegat dels nostres avantpassats. A canvi, els demanem ben poca cosa: reconeixement i respecte

Fem un tomb reflexiu a partir d’aquesta fotografia dels anys 20 del segle passat de qualsevol indret de les nostres ciutats. Tots homes, grans i joves. Les dones en general tenien un rol més discret, que avui copsem que era molt més important, cuidant la casa i de la família, llevat d’excepcions com Àngela Roca a Manlleu o Tecla Sala a Roda de Ter, que per raons familiars van haver de tirar endavant amb èxit emprès en temps en què no tenien ni dret de tenir comptes bancaris al seu nom exclusiu. El treball, dur i dedicant-hi moltes hores d’aquesta generació d’homes i dones, i dels seus pares i avis, va ser vital en els nivells d’urbanització i els avenços que ens han portat als nostres dies. Foren ells, també els seus fills fins als anys 50-60 del segle passat, els responsables de bastir les xarxes abans inexistents, com fer arribar a tots els habitatges i negocis de les ciutats tant l’aigua com l’energia elèctrica i les comunicacions, també les de clavegueram. S’acabaren les comunes amb forat directe al femer de sota. Els seus nets reformaren i modernitzaren les xarxes assistencials actuals dels sistemes sanitaris i educatius, òbviament ja existents, però més precàries als anys 20. Si a tots els de la fotografia se’ls hagués pogut fer una enquesta demanant-los si els seus esforços els compartirien en el futur, quan ells ja no hi fossin, amb els seus fills i nets i amb tota la societat en general, la seva resposta evident s’ha de suposar que seria d’un gran sí. Afegint a l’enquesta, demanar si estaven disposats a compartir-ho també amb futurs immigrants, potser les respostes ja podrien donar més joc i variants. Normalment, ens dirien que si la immigració es referís a nouvinguts de les regions tradicionalment exportadores de mà d’obra com Andalusia o Extremadura, el sí també seria gairebé unànime. De fet, ens dirien que ja feia temps, a partir dels anys 1850, que la indústria del tèxtil que es basava en factors com l’energia barata del Ter i Llobregat, amb les fàbriques lligades a un salt d’aigua, bastides en els pobles on hi havia desnivell com Manlleu i sinó a les colònies que s’edificaven al costat d’aquesta font d’energia com Borgonyà, sense immigració no hauria tirat, i que ells també havien ajudat a fer de Catalunya el que era en les dates de l’enquesta. Ja es complicaria molt més si ens referíssim a compartir-ho amb immigració provinent del Marroc, en aquells dies anomenat el Rif, immers en guerres tribals amb una Espanya que, seguint la dinàmica europea d’explotar els recursos africans, volia dominar el petit territori al sud de l’estret. Alguns dels de la fotografia s’haurien estalviat anar a la guerra pagant la redempció, però devien conèixer joves pobres del poble que s’havien vist obligats a anar-hi a lluitar, i on alguns havien perdut la vida entre els més de deu mil morts sols en una escomesa, en el “desastre d’Annual” del juliol del 1921. Nogensmenys sense saber que alguns països llatins com Argentina, Mèxic o Xile, entre d’altres, acollirien una diàspora obligada el 1939, les respostes de compartir els béns serien molt més favorables pels llatinoamericans, que ja havien acollit gallecs a dojo, o comerciants catalans sobretot a Cuba, malgrat que alguns es dediquessin a negocis avui òbviament no tolerables. Per cert, ara el nostre Tribunal Suprem no permet votar als espanyols nets d’aquests exiliats, no fos cas. Evident és que avui dia, voluntàriament i solidàriament, compartim tots aquests béns públics fruit d’esforços dels darrers 150 anys amb l’onada immigratòria que ens ha vingut sobretot de l’Àfrica subsahariana, de l’Àfrica del Nord, l’actual Marroc, i de Llatinoamèrica. Normalment, aquesta immigració que busca millorar les seves condicions de vida prové d’indrets on encara no estan del tot implementats o són inexistents certs serveis que aquí donem per obvis, sigui aigua corrent, electricitat, clavegueram i tractament dels residus, transport públic, malgrat que sigui deficient per altres raons com el dèficit fiscal català, sistemes sanitaris i educatius, etc. Què els podríem dir a l’acollir-los? Amb aquesta història, dir-los que els nostres avantpassats que ara tenim als cementiris i varen treballar fort per bastir tots aquests serveis ho comparteixen amb ells com nosaltres. Que a canvi els demanem poc. Un cert reconeixement, millor si s’acompanyés d’agraïment, però sobretot un respecte amb què troben. A partir d’un intent per aproximar-se a la cultura que els acull, la nostra com nosaltres acceptem la seva, han de respectar tot el mobiliari públic. Acomplir amb el sistema de recollida de residus. Si als seus pobles nadius no n’hi havia o era deficient, i ho deixaven tot allà on els semblava, aquí hi ha normes que s’han de seguir. També respectar pautes simples de convivència veïnal com no parlar a crits, no embrutar escales de veïns, no cuinar i fer foc en llocs inadequats, etcètera. La millora de la convivència, se’ls hi pot dir, va a favor d’obra tant pels que ja érem aquí quan ells arribaren com per ells mateixos i pels que poden arribar en el futur. És clar que normalment ells no llegiran aquest article, però sí que algun lector es pot trobar haver d’alliçonar de bona fe i bon rotllo a alguns que no segueixen normes cíviques de convivència mínima a bastament acceptades. També se’ls pot indicar que escoltin els seus fills, que ja disposen d’aquestes bases de convivència educades. Es pot acabar dient-los que als seus petits els hem acollit fent un esforç econòmic i de rebaixa dels nivells educatius que podríem assolir sense l’obvietat que suposa el fre de coneixements per adaptar els grups escolars a nouvinguts, ben acollits repetim, però que ni que sigui per raons d’idioma no poden seguir el mateix ritme que els besnets dels pioners de la fotografia acompanyada. No podem fer tabús i deixar de parlar de temes que formen part de la nostra convivència diària i que veurem que conformen en gran part les pròximes conteses electorals del 29-N i del 23-M.

Acollim els immigrants i compartim amb ells el llegat dels nostres avantpassats. A canvi, els demanem ben poca cosa: reconeixement i respecte

Lliçons d’ahir i d’avui