Voler eliminar el diner físic en tots els tràmits és una barrabassada: des que es va inventar, sempre ha funcionat

Just dilluns 28, el dia de la gran apagada, EL 9 NOU publicava la meva col·laboració habitual, on –com ja havia fet en anteriors ocasions– em queixava de la dependència excessiva de la digitalització vinculada a l’electricitat. Acabava literalment dient: “Ens obliguen a disposar indefectiblement del mòbil. Fins l’ha de tenir per viure qui vol viure sol i no vol trucar a ningú ni que li truquin. Sense ell no podrà tenir nexes amb elements indispensables, com cobrar la nòmina, pensió o la prestació d’atur. Aviat serà obligatori per comprar queviures o entrar que t’atenguin en un hospital. I si acceptem l’euro digital, ja ens tindran collats del tot”. De les lliçons de l’apagada, n’hi haurà de positives com la defunció de l’euro digital. Almenys mentre es mantingui una certa democràcia, i no caiguem en dictadura, els costarà molt fer desaparèixer els diners físics. La gent atrapada o que han vist d’altres desesperats en l’ensulsiada, sense poder pagar taxi, entrepà ni hotel, perquè només operen amb targeta o el mòbil i no podien anar a uns caixers que tampoc funcionaven, es revoltaran contra aquestes imposicions que es demostren ineficients, i si no ho fem, Déu ens agafi confessats. La confiança en els sistemes ha d’anar acompanyada dels instruments –també els mecanismes de supervisió– que els facin funcionar eficaçment. Hem vist com la desconfiança o les previsions que les decisions de Trump provocarien un caos comercial feien caure les borses. Com la gent aposta per uns lingots d’or que s’enfilen de preu, malgrat que en detalls curts de supervivència és totalment ineficaç. Qui pot comprar el pa o pagar el taxi amb un trosset petitó d’or, si ni el forner ni el taxista saben quin preu aplicar, com pesar-lo, ni què en faran després? Des que es va inventar el diner com a facilitador de transaccions ha funcionat més bé que malament. Voler-lo eliminar del tot en tràmits comercials petits i ordinaris és una barrabassada històrica. També ho és i ho estan provant eliminar tot el paper dels tractes dels ciutadans amb els bancs que els gestionen els diners. Entitats que per pròpia supervivència en un capitalisme desmesurat han de maximitzar els beneficis enfront de la dura competència. Han de concentrar-se en menys entitats, el Sabadell ho pateix, abans les caixes catalanes, han d’eliminar personal d’atencions als clients, tancar oficines i obligar-nos a fer-ho tot digitalment. Si la saviesa antiga deia “verba volant, scripta manent”, ara hauríem de ser intel·ligents per afegir “verba et digitalia volant, scripta manent”. I si antigament els cristians tenien devoció per relíquies de sants, i ara es veu com estrany, també es veurà com una bajanada el fet de confiar plenament en mecanismes digitals o en la IA, que al capdavall suposen encadenar-nos als peus de qui ho pugui controlar. Aconsello en les obligades relacions amb els bancs disposar de llibretes, imprimir els saldos, fons d’inversió, certificats de dipòsits, etc., que sigueu tenidors. En casos extrems només aquests documents podran provar la vostra propietat davant de qui ho ha de jutjar, i normalment us estalviaran haver-hi d’arribar. Espantava amb un conte fictici, o potser no tant, a les directius de l’enyorada Caixa de Manlleu amb la intranquil·litat que suposaria fer-ho dependre tot de programes informàtics complexos que al capdavall i en els seus intríngulis profunds i complexos només coneixien un o pocs experts, els programadors. Qui els garantia que no hi hauria una petita instrucció amagadeta que el 7 de maig de 2026 el sistema petés quedant tot bloquejat? Haurien de trucar desesperats i els malfactors respondrien des de Bahames o Bermuda, “és una fallida complexa, en tindrà per tres o quatre dies i costarà 5 milions de dòlars”. Cridant esgargamellat que això no és possible, tenim les oficines col·lapsades, amb policia i batusses a les entrades, contestarien, “si ens demana posar tota la plantilla a treballar-hi potser ho resoldríem amb un parell d’hores, però entengui que això ens capgira tota la feina i costaria 45 milions”. Resposta, si us plau endavant, “abans ha de fer transferències immediates de 15 a tres bancs de Panamà, Bahames i Dubai. Li passo els dígits i quan arribin ens hi posem”. Un cop l’extorsió comprovada, el malfactor, de fet únic empleat, s’alçaria de l’hamaca de la piscina, deixaria la pinya colada, prement un botó del seu ordinador fent funcionar-ho tot de nou, i fins a la pròxima trucada que serà en la pròxima apagada d’aquí a tres anys i dos mesos. Paràbola exagerada com les dels comptes antics dels quals extrèiem lliçons de saviesa. Als estudiants d’enginyers quan una equació no es podia demostrar ens feien recórrer a demostrar-ho per al que en deien reducció a l’absurd. Si la premissa a l’inrevés esdevenia absurda, és que la real devia ser veritat. Ja començàvem a pensar en zeros i uns, el sistema binari que ens regeix. Les lliçons dels absurds del dilluns 28 (de les quals no podrem tenir el recompte dels que naixeren al cap de nou mesos com els de la gran apagada de Nova York, o dels de la primera Champions, per passar en ple dia) seran entre d’altres donar-nos compte d’en mans de qui estem, consells de les elèctriques farcits de panxacontents barruts, serà desconfiar d’abandonar-se i apostar completament i de forma tan ràpida –els iPhone començaren el 2007, fa menys de 20 anys– en totes les noves tecnologies. Hi ha experteses antigues, com el diner físic, transistors amb piles, llibres amb paper, etc., que demostren la seva eficàcia i no s’haurien d’abandonar.

Voler eliminar el diner físic en tots els tràmits és una barrabassada: des que es va inventar, sempre ha funcionat

Lliçons de l’ensurt