La gent demanava respostes per part de qui ostenta al poder, saber què passava i què calia fer, però aquestes respostes no van arribar o ho van fer moltes hores més tard i sense contingut

Dilluns 28 d’abril el món tal com el coneixem es va aturar durant unes hores per recordar-nos la vulnerabilitat de la nostra societat i que, sense ser-ne conscients, la nostra vida gira al voltant d’un sistema de comunicació i elèctric del que som absolutament dependents.

Eren les 12:32 del matí quan de cop i volta una apagada elèctrica deixava tota la península sense llum i, el que era pitjor, també sense comunicació, sense saber què havia passat, quan podia trigar en tornar ni tampoc quin abast podia tenir.

Tot i el caos que una situació així podia generar (que ho va fer), la vida sempre s’obre camí i la societat va començar a reinventar-se per sobreposar-se a una situació inèdita, buscant qualsevol opció per tornar a casa, per contactar amb els nostres o simplement per saber què estava passant i, amb l’avorriment d’una societat que viu pendent de les pantalles, calia trobar noves formes de distracció.

Sens dubte que els primers moments van ser de molta angoixa un cop es va veure que aquest tall de subministrament era del tot excepcional, on el primer era ajudar a tota persona que ho necessités, evacuar els que s’havien quedat atrapats als ascensors, als trens, o aquella gent que per problemes de mobilitat necessitava assistència.

Segurament tothom recordarà on era el dilluns a l’hora que, tot i la llum del dia, es va fer fosc, i quines van ser les accions i decisions que van marcar un dia excepcional i diferent, però on la societat va tornar a demostrar la resiliència de la nostra espècie i també, el bon humor amb el que al final encaixem els cops que ens arriben i no podem evitar.

Possiblement aquesta apagada elèctrica va deixar entreveure una certa apagada informativa per part dels dirigents, on la única cosa que no podien fer era quedar-se en silenci que és justament el que se’ls retreu des d’alguns sectors. Tot i la situació que es vivia als carrers, la gent demanava respostes per part de qui ostenta al poder, saber què passava i què calia fer, però aquestes respostes no van arribar o ho van fer moltes hores més tard i sense contingut. La política ja depurarà les seves responsabilitats pels canals que pertoqui.

La ràdio va tornar a ser aquell aparell sobre el qual va pivotar l’actualitat, aquell element que fa no tants anys era indispensable a totes les cases i que va mantenir connectada bona part de la gent amb el que estava passant, fins al punt de crear comunitats de veïns que ni es coneixien al seu voltant.

Tot i la crisi, els herois del dia van tornar a ser els ciutadans i les ciutadanes d’aquest país, els que des d’un primer moment van treure l’enginy i la responsabilitat, ajudant a qui ho necessités, donant-se suport mútuament, intentant indicar el que bonament sabien o, fins i tot, recuperar aquella essència dels anys 90 en el que anar a casa dels veïns era habitual.

La vida de carrer i de barri es va recuperar durant unes hores, sense pantalles on mirar, omplint les places de jocs i alegries dels més petits i de llargues tertúlies dels que són més grans, acompanyats d’un bon transistor per seguir fil per randa els referents radiofònics de cadascú.

La crisi ja ha passat i ara toca saber què la va provocar, tot i que quedar-se en només això seria un error, ja que un cop coneguda la causa cal adoptar les mesures necessàries tant per evitar que torni a passar com també, per mitigar-ne els efectes.

És moment de treure conclusions del que es va viure un dilluns de primavera que serà recordat durant anys, on les petites accions que es puguin adoptar seran importants per prevenir futures situacions d’incomunicació com les viscudes, on la vida tal com la coneixíem es va paralitzar sense poder fer absolutament res ni saber què i per què estava passant, on qui els toqui dirigir el país també haurien de fer una profunda reflexió millora.

Faríem bé de recordar que no fa tants anys la nostra vida no girava permanentment al voltant d’una pantalla o el so d’un aparell i que, tal com es va comprovar, la vida es vivia en una comunitat propera que tot i que ens semblava molt llum, va estar molt a prop quan més ho necessitàvem.