Lluitadors
“Demano perdó als nens per haver dedicat aquest llibre a una persona gran. Tinc una bona excusa: aquesta persona gran és el millor amic que tinc al món. Tinc una altra excusa: aquesta persona gran ho pot entendre tot, fins i tot el llibre per a nens. Tinc una tercera excusa: aquesta persona gran viu a França, on passa gana i fred. I és clar, necessita molt que la consolin.” Antoine de Saint-Exupéry
Demano perdó als infants lluitadors, a les mares lluitadores i dedico aquest escrit a unes companyes de fatigues que no deixem de picar ferro fred, intentant doblegar-lo, davant de les adversitats. Piquem a tort i a dret per resoldre petits problemes que es van fent grossos si no s’agafen d’arrel.
Els nens són els únics que saben què busquen –va fer el petit príncep–. Perden el temps amb una nina de drap, que es converteix en una cosa molt important, i si els la prenen, ploren… I per això demano perdó als infants que els han arrencat la joguina abans de jugar-hi, el seu plor és somort i continu. Si no vetllem aquest dolor, farem créixer una societat malalta. Com reaccionarà aquest infant un cop sigui gran? Potser amb la mateixa agressivitat i duresa que l’ha tractat la vida? Quants infants hi ha que no saben somriure?
Si no s’entén que el més essencial és invisible als ulls (l’estimació, el respecte, l’amor, la solidaritat), no avançarem cap a una educació democràtica de la societat
Què capten els ulls d’un infant davant de la pobresa d’un entrepà de pa, d’una porta d’entrada esbotzada, d’un vàter ple de merda, sense aigua, i amb una única flassada resclosida per abrigar-se? L’infant no sap com ha arribat fins aquí, s’ha hagut d’abrigar amb massa mantes resclosides, ha hagut de respondre massa preguntes i ara no vol, ni pot parlar perquè se li ha serrat la boca. Està cansat. Els seus ulls miren, desorbitats, no pensen, no veuen. Fa fred i s’ha deixat l’anorac a l’autobús. No se’n recorda. Sent una fiblada punyent que li travessa el cor i li fa vomitar sang, sang de veritat. El nen s’espanta. Està ferit de mort, però tampoc vol aigua, encara que tingui set.
Sense tapar-se les orelles no hi sent, només té por. Fuig amb la mare, com un bou sense esquella. No en vol saber res, d’allò que fan les persones grans: alcohol, amenaces, drogues, suspicàcies, màfies, mentides, diners, enganys, violències, malfiances, diners, lleis, persecucions, repudis, maltractes… No en vol saber res, ni del fred ni de la gana. Necessita l’escalf més humà, que l’escoltin de tot cor, deixant de banda lleis injustes, hipòtesis per comprovar, protocols establerts. Una dutxa i uns llençols nets el fan somriure, demana un got d’aigua i respon satisfet quan li demanen què t’agrada?, quins jocs prefereixes?, t’agrada mirar les estrelles? I somriu quan li diuen que té una veu molt clara.
Els infants han de ser molt indulgents amb les persones grans, no s’hi poden enfadar encara que intueixin tots els prejudicis que tenen perquè abans de conèixer-te ja et posen a la llista dels rics, dels pobres, dels immigrants, emigrants, blancs, negres, homes, dones, nens, nenes, etc. Si no s’entén que el més essencial és invisible als ulls (l’estimació, el respecte, l’amor, la solidaritat), no avançarem cap a una educació democràtica de la societat. No es pot etiquetar les persones de mentideres, alcohòliques, drogades, empresonant-los directament. A voltes, es pot esvair la mirada d’infant dels serveis socials. S’ha esvaït la humanitat en lleis tan injustes com la d’estrangeria, o la llei mordassa, entre d’altres. Els infants i joves sols o de famílies sense papers coneixen prou bé les cicatrius que provoquen aquestes normes.
El petit príncep ens diu que el que fa bonic el desert és que en algun lloc amaga un pou. Si podem donar aigua als lluitadors no els deixarem morir de set. Demà podem ser nosaltres els assedegats i necessitarem consol.