Llums i ombres
Fa pocs dies, ens vam despertar amb la notícia de la mort de la soprano Montserrat Caballé. La cantant va ser una de les veus més grans d’òpera del segle XX i amb la seva desaparició s’apaga una de les veus més extraordinàries que hem pogut viure i veure a Catalunya. És així com s’haurien de valorar les grans figures d’aquest país: observant i tenint en compte el llegat que han deixat en els seus respectius àmbits i aprofitant tot el que ens deixen, que amb Caballé és molt.
Quan mor algun artista que ha revolucionat amb la seva obra la cultura mundial, la majoria de nosaltres comencem a interessar-nos pel que han fet mentre vivien. Les seves obres, les seves pintures o els seus concerts plens de gent. És com si, al desaparèixer, ens entrés nostàlgia i ens sàpiga greu no haver-lo gaudit. Això vol dir que comencem a valorar els altres quan aquests desapareixen? És així de trista la nostra vida?
Per exemple, quan es va morir David Bowie o la cantant de The Cranberries, Dolores O’Riordan, les xarxes socials es van inundar de missatges per a ells i lamentant les seves pèrdues. En canvi, en el cas de Montserrat Caballé he vist molt poques demostracions així. Per què?
Quan mor algun artista que ha revolucionat la cultura mundial, la majoria comencem a interessar-nos pel que han fet mentre vivien. Com si ens sàpiga greu no haver-lo gaudit
Perquè en aquest país –i més en el moment polític i social que es viu a Catalunya–, ens atrevim a classificar els artistes o persones més rellevants segons la seva personalitat o la seva ideologia. Si voten a aquells partits que nosaltres odiem, ja són com ells, ja són males persones i la seva obra no té cap gràcia. Ja no ens interessa i ens dediquem a fer crítiques fàcils, gratuïtes i sense reflexió ni empatia.
Un artista deixa de ser artista perquè la seva ideologia no és la mateixa que ens representa a nosaltres? Les seves obres perden valor perquè no pensen com nosaltres? No podem separar una cosa de l’altra? Fixeu-vos-hi, això passa amb moltíssimes personalitats d’aquest país. Sempre n’havíem estat admiradors però al veure que no pensen com nosaltres els abandonem i els apartem. M’agraden artistes com Joan Manuel Serrat, i tot i que estic molt allunyada d’algunes posicions seves no per això m’hi acarnisso i dic que les seves obres són petites foteses sense importància.
No tot és lluminós en la figura de la soprano Montserrat Caballé, és clar que no. Al llarg de la seva vida, hi ha hagut ombres que potser han ocupat molt més espai que tots els seus èxits professionals. Els problemes de salut i, sobretot, un escàndol fiscal van amargar la imatge pública de Caballé durant els últims anys. De fet, la majoria d’artistes acaben els seus últims dies amb llums i ombres durant la seva vida professional. Llums i ombres que, al final, poden acabar tacant uns èxits extraordinaris.
Abandonem la crítica fàcil i gratuïta, reflexionem i tinguem la capacitat de debatre, de reaccionar i d’aprendre que els punts de vista dels altres són tan legítims com els nostres.