Ja n'hi ha prou de fer veure que amb Espanya s'hi pot dialogar mentre espia de manera il·legal i antidemocràtica polítics i membres de la societat civil

Qualsevol moviment d’alliberament nacional sorgeix quan una nació no pot mantenir els seus drets fonamentals legítims, que li són negats, mitjançant diverses estratègies (ocupació, dominació, repressió, por, col·laboracionisme...) per l’estat al qual està sotmesa. En el nostre cas, parlem de l’ocupació i la colonització espanyola dels Països Catalans. Si no s’entén això, si no es comprèn que el moviment d’alliberament nacional sorgeix perquè hi ha un conflicte que genera injustícia contra la nació oprimida, no és possible tirar endavant. I justament per això no és acceptable, simplement, que els partits suposadament independentistes estabilitzin el poder de l’Estat que els oprimeix, que n’acceptin el joc brut, que consentin que aquest estat, corrupte i abusador, prengui la dignitat als ciutadans. Ja n’hi ha prou de fer veure que amb Espanya s’hi pot dialogar mentre espia de manera il·legal i antidemocràtica, per exemple, polítics i membres de la societat civil, perquè suposa negar l’evidència, però també perquè converteix aquests partits en col·laboracionistes. L’Estat espanyol no té un problema puntual que es pugui resoldre amb un canvi de partit al govern. Té un problema estructural que no es resoldrà si governa aquest o l’altre partit, perquè és la seva manera de funcionar. Prou, doncs, de fer-nos creure que amb aquests ens hi podem entendre i amb els altres no. Apuntalar el PSOE al govern significa donar força a l’Estat que ens oprimeix de fa tants anys, cada dia amb més força. Què més necessitem, per ser-ne conscients? Fins i tot The Washington Post ha reaccionat al darrer escàndol i considera inacceptable la violació de drets fonamentals que suposa l’espionatge al qual han estat sotmesos polítics i ciutadans. Tanmateix, els nostres partits continuen allà on eren, gesticulant de manera inútil i col·laborant amb l’opressor en la violència continuada que exerceix sobre el poble català, ja sigui a cops de porra, a cop de decret lingüístic o a cop d’imputació judicial. Davant un estat com l’espanyol, el conflicte no es pot resoldre a l’escocesa, amb la via democràtica i prou. Per tant, és absolutament imprescindible la unitat entre la ciutadania i els partits. El passat 1 d’octubre, una part de la nació catalana va demostrar, amb aquesta unitat, que era capaç de derrotar un estat, tot i la inferioritat de recursos. La pressió ciutadana, continuada i insubornable, ho va fer possible. Tanmateix, tant els partits independentistes com l’Estat, òbviament, s’esforcen a fer-nos creure que ens van derrotar. Cal emancipar-se mentalment, deslliurar-se d’aquest sentiment d’inferioritat que ens han marcat a foc durant tants anys de dominació i tenir molt clar que el que volem no només és legítim, sinó que esdevé l’única manera de viure democràticament i dignament. L’acceptació del model de subordinació espanyol ens sotmet a la no esperança, a la no existència i a la pèrdua absoluta de les perspectives socials i revolucionàries que representa l’alliberament nacional. No ens ho mereixem, ningú no es mereix viure sota les condicions d’un model polític corrupte i antidemocràtic, d’un model econòmic nefast, d’un model social injust ni d’un model cultural que ens menysprea. Així doncs, obligar-nos a continuar sota aquestes condicions converteix els partits en traïdors i els fa responsables de la falta de compromís amb els acords i amb l’objectiu que van plantejar en el referèndum de l’1 d’octubre de 2017. La pregunta era: “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?” i la resposta, amb una majoria abassegadora, va ser sí. Per què, doncs, som on som, encara, i no hi ha cap conseqüència política? Com a ciutadans independentistes ens cal més contundència i deixar de fer actes folklòrics o simbòlics. Les nostres accions han de ser contundents i continuades per fer trontollar la dominació de la nostra nació i el col·laboracionisme dels partits suposadament independentistes. Conformar-se a viure en un país ocupat vol dir renunciar a viure dignament. I no podem permetre, de cap manera, que els partits, el govern o el Parlament ens entabanin més: no és possible sobreviure com a poble, com a nació, dins l’Estat espanyol, i només si ho assumim serà possible tornar a la lluita per l’alliberament nacional, un alliberament nacional just, social, legítim i necessari.

Ja n'hi ha prou de fer veure que amb Espanya s'hi pot dialogar mentre espia de manera il·legal i antidemocràtica polítics i membres de la societat civil

L’ocupació i el moviment d’alliberament nacional