Ramon Besa estudia i treballa les cròniques que escriu. I les viu. I les pateix encara més. Sovint en soc testimoni voltant per Perafita. Doblega un foli i anota tot allò que en algun moment pot aprofitar per incloure a la crònica. El veig llegir-ho tot. Agafar apunts. Fer anotacions i retallar el que li interessa

Em va convidar a anar-hi. Amb la seva humilitat. I sense saber que abans ja m’havien demanat participar a l’acte des del Col·legi de Periodistes de Catalunya on aquest dilluns li van entregar el premi Ofici de Periodista. Per intervenir tenia quatre apunts que ara Agustí Danés, el director editorial d’EL 9 NOU, em demana publicar. Són això, quatre apunts, quatre reflexions sobre una feina que ara té el reconeixement del Col·legi.

A mi, i a molts d’altres, en Ramon ens va enviar un missatge convidant-nos a l’acte que més o menys deia “si et va bé, o et ve de gust venir… Entendré també que no puguis o no en tinguis ganes. Gràcies”. Li vaig contestar: “Uf, quina mandra”. Sabia que patia. Vaig deixar passar el temps i al cap d’un parell o tres d’hores li vaig enviar un missatge. “Faré un esforç. Em ve de gust. Hi seré. En tinc ganes. A primera fila”. Resposta: “Així m’agrada. Gràcies”.

Ramon Besa i Camprubí, i la seva feina, no s’entén sense tenir en compte els seus orígens: personals i professionals. I familiars. Són allà mateix. Aquests orígens ens donen moltes claus per entendre que la crònica esportiva sigui un gènere que toca i que toca bé. Que les seves cròniques siguin justes, informades, equilibrades i sobretot que no agradin a tothom. Això és bo. I saludable. Escriu també del seu entorn i sap del que escriu. Tan senzill com això. Saber del que escrius és fonamental. I ell ho fa.

Si em féssiu triar entre una crònica esportiva seva o les que publica –sota vigilància familiar– del seu entorn o de la seva pròpia experiència de pagès o a pagès… ves a saber què triaria. Ell ho sent. I ho escriu tal qual. Tal com raja. I és generós. I sincer. A vegades massa.

Es va iniciar en el periodisme més difícil de fer. El de proximitat. El local. El de recórrer el territori

Li dic sovint que, faci el que faci, sap “ajuntar lletres”. Ho fa amb criteri. Amb sentiment. Es va iniciar en el periodisme més difícil de fer. El de proximitat. El local. El de recórrer el territori. El que fa referència al veí que et trobes cada matí. I justament aquest és el que és protagonista de les seves notícies. Aquest repte el va superar amb nota per anar a treballar a la capital. I volar més alt. Ho fa però amb la determinació i la humilitat del mateix periodisme que practicava a EL 9 NOU i que acaba fent forat a la capital. Imprescindible per entendre la seva feina i tal com ell entén l’ofici. Passa per l’Avui, Catalunya Ràdio i El País. Fa de tertulià, amb passió i coneixements a la ràdio, Radio Barcelona, la SER i Catalunya Ràdio.

En la pràctica de la seva feina, en el dia a dia del seu ofici té un secret. No us ho volia dir. De tan senzill és imprescindible: Ramon Besa estudia i treballa les cròniques que escriu. I les viu. I les pateix encara més. Sovint en soc testimoni voltant per Perafita. Doblega un foli i anota tot allò que en algun moment pot aprofitar per incloure a la crònica. El veig llegir-ho tot. Agafar apunts. Fer anotacions i retallar el que li interessa. Desconnectat del món i connectat a tot allò que pot incorporar a les seves cròniques. Ho llegeix tot. Tot, vol dir tot. I sovint, amb esperit crític. I per aprendre. Amb senzillesa.

Heu de saber que va a l’Estadi per fer la crònica del Barça i ja ha vist i repassat el partit des de tots els racons possibles. I encara no s’ha jugat. No dic que hi vagi amb la crònica feta, però que hi va amb els deures fets, sí. Ja sabeu que no hi ha res pitjor que un periodista desinformat. I que ell no ho sàpiga. O que no ho vulgui saber. No és el cas d’en Ramon.

Ara les publicacions escrites valoren les signatures. Especialment en el consum digital. En Ramon està condemnat a escriure fins que ell digui prou. Aquest ofici el necessita. No voldria entrar ara en el diagnòstic d’aquest ofici. Jo ja n’estic enretirat, però certament si algú et diu que les cròniques de Ramon Besa probablement no les publicaria un diari esportiu, és que alguna cosa no fem bé. De fa temps. Ells s’ho perden. I els lectors.

Per acabar, us diré el que també ja sabeu: els diaris reclamen la crònica tot just es xiula el final del partit, per allò del tancament. El pitjor que pot passar és que algú tingui la pensada de fer un gol i desequilibrar el marcador a l’últim minut. Aquest fet obliga sovint a fer canvis. És interessant veure la cara del que signa la crònica. I del que espera la crònica per tancar el diari. I, per cert, algú em pot explicar –sense cap ànim polèmic– per què les cròniques esportives es fan al moment i es publiquen al moment i resulta que les culturals, estrenes de teatre o d’exposicions variades, sovint han tingut un marge d’un parell o tres de dies per publicar-se? Ja es diu en el món del periodisme: “El que no serveix… cap a Esports”. I allà ha caigut en Ramon Besa i Camprubí. Però ha caigut dret. I sense fer-se mal. I amb exigència. O autoexigència. I escrivint, entre d’altres coses, de quatre ganàpies que corren darrere d’una pilota. I del seu entorn. Se li reconeix el seu rigor i la seva passió. I el seu compromís amb els valor ètics per aquest ofici.

Que difícil és fer això cada dia. I que fàcil per a ell.