Nicolás Maduro no era un president democràticament elegit, sinó el líder d’un règim dictatorial que governa Veneçuela contra la voluntat de la seva gent i reprimint a l'oposició

Només havien passat tres dies d’aquest 2026 i ja teníem una de les notícies de l’any, quan els Estats Units del president Donald Trump dirigien una operació a Veneçuela que acabava amb la detenció del que era el seu dirigent Nicolás Maduro, que era traslladat a Nova York de matinada, on era processat.

Sens dubte és una notícia d’impacte internacional que plantejava molts dubtes a resoldre i que ens va tenir pendents de la roda de premsa del govern nord-americà de l’endemà, en la que Trump, acompanyat pel secretari de defensa i el secretari d’estat entre d’altres donava detalls de l’operació, els motius, el futur del país i també el del seu ja expresident Maduro i que tindrà repercussions i conseqüències que aniran molt més enllà del que va passar aquella nit i que deixava en no res la retòrica que Trump i Maduro havien tingut els dies previs.

Cal advertir que aquest 3 de gener es va travessar una frontera que poques vegades es traspassa en geopolítica i que trencava amb el dret internacional, com és la irrupció en un territori estranger per part d’un país, per sostreure el seu president, deixant la resta del seu govern intacte, de la mateixa manera que està acreditat que Nicolás Maduro no era un president democràticament elegit, sinó el líder d’un règim dictatorial que governa Veneçuela contra la voluntat de la seva gent i reprimint a l’oposició.

Només cal recordar que Maduro no havia guanyat les últimes eleccions, que des de sempre han estat viciades de corrupció, engarjolant opositors, adulterant-ne els resultats i, per tant, perpetuant un règim amb l’ajuda de l’exèrcit des que Chávez va arribar el poder amb el cop d’estat, amb mà dura contra qualsevol expressió a favor de la democràcia o la llibertat, per la qual cosa també era un dirigent il·legítim, més similar a Franco que no pas a Obama, per posar dos noms.

Queda pendent veure si els Estats Units seran capaços de condemnar a Maduro, però geopolíticament el món en pes ha quedat en una situació de fora de joc, en la que es mesura cada paraula i s’analitzen totes les conseqüències, en el que uns consideren un atac legítim per defensar els Estats Units i altres una intromissió sense fonament.

Molt s’ha parlat sobre l’interès en el petroli, element clau que, tot i que costi de creure, durant tots aquests anys tot i ser de Veneçuela no ha estat pel seu propi país, amb una infraestructura finançada inicialment pels Estats Units i que després s’han explotat, amb la connivència del règim, Rússia, Xina i fins i tot l’Iran, països que havien apuntalat el chavisme per pur interès, però que tampoc han fet res per evitar-ne la caiguda, i per això el control d’aquest recurs passarà ara a tornar a ser monitorat pels Estats Units.

Sobta que un país ric amb un bé tan preuat com el petroli no en tingui el control i passi necessitats per un règim que només ha tingut interès a perpetuar-se al cost que sigui i no el benestar de la seva gent, amb milers d’exiliats, empresonats i represaliats que celebraven la caiguda de Maduro pel somni d’una Veneçuela lliure i democràtica.

També ha quedat clar que ha existit certa connivència entre el règim i la captura del dictador Maduro, perquè que l’espai aeri del país estigués tancat abans de l’atac i que els Estats Units poguessin conduir un atac tan quirúrgic, que recordava a operacions com les d’Iran o la de la captura d’Ossama bin Laden, ràpid i efectiu, amb un objectiu molt clar, com era la caiguda del dictador, tot i que de moment, el seu govern continuï al capdavant del país.

L’objectiu ara ha de ser una transició efectiva i ben elaborada cap a la democràcia, el respecte als drets i les llibertats, que tot i que Donald Trump anunciava que tutelarien aquest procés, la realitat és que aquesta fase serà la més transcendental i complicada de totes, ja que són els mateixos Estats Units els que es juguen la credibilitat de l’operació, i la gent de Veneçuela el seu propi futur.

No serà fàcil situar les institucions, exèrcit, dirigents i oposició preparades per una nova fase democràtica que cal que arribi amb urgència, que posi la situació dels ciutadans de Veneçuela al centre, el seu benestar i prosperitat, i el respecte als seus drets, llibertats i eleccions, cosa que podria semblar que ha començat amb l’alliberament de milers de presos polítics, fets que poden ajudar a ampliar la legitimitat d’Edmundo González i Maria Corina Machado, els guanyadors de les últimes eleccions, però que no tindrien avui el control de les institucions.

Principalment, Marco Rubio tindrà una tasca difícil, necessita una transició ràpida, ordenada i efectiva cap a la democràcia, que no s’allargui o pugui provocar rebuig cap als Estats Units, que podrien passar a ser un soci preferent pel poble veneçolà si millora les seves condicions de vida i el seu futur, que no es vegi com agressor sinó com a aliat per fer caure la dictadura i convertir el país en una democràcia, una tasca que també pot situar al secretari d’estat nord-americà a la pole position per les pròximes eleccions als Estats Units.

Tot i que s’hagi dit, Colòmbia i Cuba no haurien de patir per tenir cap atac similar, tot i que la dictadura cubana ha perdut el seu gran aliat i el que sostenia la seva dèbil economia, que s’ha quedat sense el petroli veneçolà i podria portar-los al col·lapse del sistema.

L’operació és complexa, els fets s’han d’analitzar en detall, però la seva finalització serà clau per entendre i determinar la seva valoració per la gent de Veneçuela, que són els que han d’estar en el focus del nou país que hauria de començar i tenen avui una oportunitat.