L'orgull és sinònim de buidor, de grandiloqüència impostada i d'engany infinit

Sovint faig coses absurdes. No tant com mirar-me un Telenotícies de TV3 en què en lloc de parlar de proximitat prefereixen fer-ho de política internacional, successos espanyols o victòries esportives de seleccions que representen allò que va atonyinar els nostres avis l’octubre del 2017. Però sí que sovint em miro partits de futbol, en què la publicitat estàtica posa en dubte la meva capacitat intel·lectual interpel·lant l’orgull que empreses diverses tenen per patrocinar qualsevol collonada que a mi no només me la porta fluixa, sinó que si no se celebrés representaria una alegria immensa. Una recerca molt bàsica per internet m’ha servit per constatar que Mahou va ser l’“orgullós patrocinador” de les festes de San Pedro de Burgos, que Contiweb ho és del sector de la injecció de tinta en bobina, o que Allianz va reclamar el seu dret a ser-ho del Campionat Mundial d’atletisme paralímpic de París 2023. Els publicistes han estat segurament els últims a adonar-se del potencial d’aquest adjectiu. Encara que li estan traient tot el suc quan només en queda la pela o ni tan sols això, segurament que alguns milions de potencials clients despistats els compraran un discurs buit de contingut i significat. La política ripollesa Teresa Jordà l’ha espremut al màxim. Fa dotze anys ja deia que “Girona és l’orgull de la resistència al feixisme ranci del PP”. El 2015 va apel·lar a “recuperar l’orgull de ser de Ripoll” per intentar recuperar infructuosament l’alcaldia que havia perdut el 2011 en mans de Jordi Munell. En pocs mesos s’ha mostrat “orgullosa” del seu perfil a Twitter, del sector de la pagesia durant el Mercat del Ram, dels vins catalans, o de la pel·lícula Alcarràs. I encara que no coincidim en gustos musicals perquè jo soc infinitament més de Kitsch o d’Antònia Font que no pas d’Els Pets, sempre li estaré agraït del panegíric que fa sis anys va fer durant la presentació del llibre Sexe Creuat a La Taverneta. O sigui que pot portar l’orgull a l’infinit que sempre li’n deuré una. Però, així i tot, seguiré pensant que l’orgull és sinònim de buidor, de grandiloqüència impostada, d’engany infinit. És lícit que algú senti orgull pel seu fill o pels seus pares, encara que seria millor que ho defensessin en privat més que en públic, perquè l’anomalia seria no tenir un sentiment positiu envers els teus. I si ens hem de posar esplèndids jo també podria dir l’immens orgull que sento pel vòlei platja femení, pel Sensitive dels The Field Mice o per la interpretació que Jonas Dassler va fer de Fritz Honka a la pel·lícula El monstruo de St. Pauli. Però com diria l’injuriat –pels seus orgullosos votants– Jordi Pujol, això no serveix per res!

L'orgull és sinònim de buidor, de grandiloqüència impostada i d'engany infinit

L’orgull no serveix per res