‘Fumando espero’
El periòdic argentí ‘El eco de España’ parlava amb devoció fa dècades d’“El Guerrero catalán”. Es referia al compositor manlleuenc Joan Viladomat, autor del famós tango Fumando espero, popularitzat per Sara Montiel. L’al·lusió, a jutjar pel lèxic, podria semblar més apropiada per un púgil que per un músic. Però no: resulta que Guerrero –amb majúscula– és un nom propi. A Viladomat, prolífic artista, el comparaven amb Jacinto Guerrero, compositor espanyol de sarsueles de renom internacional. Ho esmenta el periodista Jaume Collell al llibre El músic de l’americana vermella (RBA-La Magrana, 2013).
Més autodidacte que aplicat, Viladomat va passar pel Seminari de Vic abans de formar-se al Conservatori del Liceu i fundar una acadèmia de varietats a Barcelona. Viladomat –autor de peces com l’encomanadís El vestir d’en Pasqual– viu en la disbauxa dels anys vint al Paral·lel, exponent d’una puixant Barcelona a rebuf de la neutralitat espanyola a la Primera Guerra Mundial. Els industrials tèxtils, que es van fer la barba d’or, no miraven prim a l’hora de gastar. Barcelona aleshores era Xauxa.
El contrast amb l’actualitat, en una Barcelona sense turistes i amb carrers deserts de nit, és desolador. Però ara com abans no tothom navega en el mateix vaixell. Sí que ho fem, tots, en el mateix mar, però no és igual viatjar en un transatlàntic que fer-ho en una zodiac. Sobretot, quan hi ha tempesta. I, ara, la tempesta és de traca. Però quan la vacuna arraconi el virus i la pandèmia remeti tornarà a sortir el sol. Com va passar als feliços anys vint. Aquest és l’horitzó d’optimisme.
De totes maneres, a pagès deien: ‘Quan l’alegria és a la sala la tristesa puja l’escala’.
Per tenir-ho present.