Loteria catalana
El 8489 no és el primer premi de la Grossa, però gairebé. És el número de places que el Departament ha convocat per al cos de funcionariat de Secundària. El 27 de desembre em vaig llevar amb un reguitzell de missatges al grup de l’institut. Una professora ens havia reenviat la convocatòria del que havia anomenat “opos light” (pel canvi de format). “Fins quan són les inscripcions?” “Quant pot durar el procés?” “Convocaran al juliol?” Amb la publicació de les dates, afloraven els nervis.
Quan jo m’hi vaig presentar, les proves es dividien en dues fases eliminatòries abans de la presentació de mèrits: l’elaboració i defensa d’una programació didàctica i el desenvolupament d’un dels 71 temes de la meva especialitat, juntament amb el disseny d’una situació d’aprenentatge. Gràcies a un confinament escolar que s’allargaria fins a finals de curs, la sort es va posar de la meva part. Des de llavors, encara em feliciten per la plaça… Però no ens enganyem: aconseguir una vacant en aquestes oposicions no demostra res més que ser capaç de retenir un llarg temari de l’any de la picor, gaudir de prou temps per tirar endavant una programació que respongui als interessos del tribunal i, com sempre, tenir sort. Sort amb l’exigència del tribunal, sort amb els temes a desenvolupar, sort amb les unitats del sorteig. I, amb sort, més places que aspirants.
Quan penso en un sistema de selecció amb cara i ulls –que no premiï vaques sagrades ni venedores de fum–, tinc en ment el procés de residència de les interines de medicina o infermeria (MIR o IIR). Consisteix en un període de dos a cinc anys com a resident en un hospital o un centre de salut, amb una retribució salarial, per formar-se al costat de professionals que avaluaran la seva capacitació. Tot i llegir algunes crítiques al voltant d’aquest sistema, que al·leguen explotació dels sanitaris, proposaria un nou procés de formació i selecció que passés per termes semblants.
Així, per accedir al cos, les aspirants haurien d’aprendre la professió al camp de batalla –amb una retribució mensual, evidentment– i sota l’atenta mirada d’una referent que les guiés durant el transcurs d’un temps prou llarg per determinar si la persona és apta o no per exercir de docent. Una idea que he batejat amb les sigles DIR: Docents Interines Residents. Perquè, siguem clares, voler no sempre és poder.