Només compro els números que agafen els meus amics i família per evitar allò que, per si de cas els altres s'alineïn, ells s'enriquissin i jo em quedés pobra com fins ara

No m’ha tocat la loteria. Encara més, hi he perdut calés. I, per tant, avui és un dia més aviat trist, que només es podrà arreglar si el tió em caga el que he demanat. Però tot s’ha de dir, és una tristesa passatgera, dura unes hores, just quan s’acaben les imatges d’ampolles de cava obrint-se com si fos aigua davant d’alguna administració de les Espanyes, on sí que ha tocat la grossa de Nadal. Aquest any, com la majoria, també ha passat de llarg d’Osona i el Ripollès, malgrat que en la primera s’hi commemoraven els 20 anys de la mítica grossa que va caure a l’administració del Cau del Drac del Vic, al cèntric carrer Manlleu, que va deixar més de 500 milions a la capital d’Osona. És curiós perquè soc d’aquelles persones que mai pensa que li tocarà, a diferència d’alguna amistat que cada any demostra una fe que em commou. Algú em dirà que si no tinc fe, per què coi en compro, de loteria? La resposta en el meu cas és fàcil: sempre compro els números que compren els meus amics i família per evitar allò que, per si de cas els astres s’alineïn, ells s’enriquissin i jo em quedés pobra com fins ara. L’altre dia en una tertúlia d’aquestes que fan a la ràdio dels matins escoltava una gent que, des de Barcelona asseguts, pontificaven que quan la grossa de Nadal cau en un poble petit “hi ha molt merder després”. Només els va faltar dir que val més que no hi toqui, i que es quedi tot a Barcelona. Un altre hi afegia “és cert, conec casos de pobles petits que els del futbol no havien ofert el número a un veí i aquest va agafar una emprenyada tan forta que ja no s’han parlat mai més”. Deu ser que als pobles, a banda de no tenir metro, tampoc tenim prou maduresa emocional per gestionar una alegria col·lectiva. Sort que des de la capital ja decideixen què ens convé i què no; no fos cas que, entre tanta felicitat sobtada, acabéssim tots barallats a la plaça a cop de destral. Que algú deixi de parlar-se amb un veí per un número de futbol no diu res de la loteria, sinó de les persones. I sobretot no diu res d’un poble sencer. Però sí diu d’ells, els tertulians, que mai es cansen d’aquesta necessitat constant de mirar-nos des de dalt, amb un somriure de superioritat i un grapat de tòpics gastats. El to que feien servir em va obligar a contestar-los en veu alta des de dins del cotxe amb quatre improperis. La loteria de Nadal actualment té una altra funció que va més enllà del tòpic de tapar forats. Un munt d’entitats i associacions la venen no per enriquir-se sobtadament, sinó per sostenir-se: clubs esportius, colles culturals, AMPA, corals, comissions de festes i tot aquell teixit invisible que fa poble cada dia. Comprar un número no és només una aposta a la sort, és una manera –petita però constant– de finançar activitats o mantenir espais, per tant, tots els veïns hi acaben guanyant poc o molt. I si algun cop hi ha un malentès pel número que ha tocat, potser el problema no és la loteria, sinó la mania de reduir la vida de poble a una anècdota explicada des d’un estudi de ràdio. Només quatre dades més o menys recents per acabar: a Ripoll l’any 2012 hi va caure un quart premi que va deixar 37 milions d’euros entre els treballadors de l’Ajuntament, a un bar de Camprodon (un poble) i a un restaurant de Matamala (les Llosses), on viuen una quarantena de persones. I el 2019 i el 2020 Ripoll també en va sortir beneficiat amb un tercer premi, dos anys consecutius. Ja avanço als savis tertulians que, sorprenentment, no es va registrar cap batalla campal ni res que se li assembli. Va, deixeu-nos passar un bon Nadal tant si som rics com pobres.

Només compro els números que agafen els meus amics i família per evitar allò que, per si de cas els altres s'alineïn, ells s'enriquissin i jo em quedés pobra com fins ara

Loteria de poble