L’oxímoron
La factura de la llum és un embolic. Temps enrere se’n parlava dia sí i dia també perquè el preu de l’electricitat estava pels núvols. Ara és molt més cara que abans, però sembla que ja ho haguem donat per descomptat. Ni mu. Estem per altres temes: les eleccions a Veneçuela, els busques de Hezbollah i el Barça de Flick. L’actualitat té això: una notícia sepulta l’anterior, l’avui esborra l’ahir i el més important no sempre és el més interessant. Els temes interessants, a més, sovint són avorrits. I la gran sort de la factura de la llum, avorrida de manual, és que no s’entén. Si l’entenguéssim, ens emprenyaríem.
I és que del total dels calés que paguem, el cost real de l’energia consumida només n’és una part. La resta són impostos i el que en diuen costos regulats. Que, ras i curt, ve a ser un tant que ens cobren per mantenir les xarxes de transport i distribució, als quals hi sumen la pasta que regalen perquè es despleguin les renovables o les compensacions que donen per produir energia a les Balears i a les Canàries. Sí: això els de Rupit, Sant Sadurní d’Osormort i Pardines també ho paguen.
Però encara hi ha més. El rebut, encara que no sigui explícit, inclou també l’anomenat dèficit de tarifa. Té conya. És un pagament diferit. Resulta que anys enrere el que es pagava per l’electricitat no cobria el que costava i, per tant, s’engreixava una bossa de deute que un dia o altre s’hauria de saldar. D’això els tècnics de la Comissió Nacional de l’Energia parlen de dèficit de tarifa, però a la barra del Brindis els meus amics en diuen fer-se trampes al solitari. I és que era l’estratègia del xut endavant. De l’anar tirant. D’amagar el cap sota l’ala. I de l’últim que apagui el llum. L’últim, que som vostè i jo, sempre és qui paga. L’any 2028, diuen, aquest deute ja estarà liquidat. Les elèctriques mai perden. Sempre manen i cobren.
Com si fos un joc de mans, per entendre d’on surt el preu final de l’electricitat gairebé es necessita un màster a Harvard. I ni així. En la determinació de l’import hi intervenen qüestions legals, fets econòmics, mercats de divises o variables geoestratègiques. Ara bé, s’ha demostrat que la política hi pot intervenir. Durant la crisi energètica, es va fer: menys impostos i topall al preu del gas, per exemple. La política, tan denostada, és un salvavides. Ara toca avançar en el més difícil: el disseny d’un model energètic sostenible. Els països del sud, sempre un pas enrere a l’Europa de les dues velocitats, aquí poden anar un pas endavant. El sol i el vent els donen un avantatge competitiu en l’escenari global, on s’han de combinar accions globals i altres de locals. Totes sumen per combatre la pandèmia del canvi climàtic.
Fa temps que se’n parla, del canvi climàtic. Però com més llunyanes es veien les conseqüències menys urgent semblava la necessitat d’actuar. Ara ens trobem immersos a la dècada decisiva, expressió manllevada de Cristina Gallach, exalta comissionada del govern espanyol per a l’Agenda 2030. I, per això, toca pressionar. Però que no ens passin tota la responsabilitat als que paguem la factura de la llum perquè els que la cobren també en tenen. I més ara quan, amb el fred, el preu s’escalfa. Sembla una contradicció que amb el fred s’escalfi. Però també és una contradicció que haguem de continuar pagant avui el que es van gastar ahir. L’oxímoron de la factura.