Hem canviat les dietes miracle per les injeccions, però amb el mateix missatge: el nostre cos mai és prou prim. Hi ha qui guanya diners fent-nos creure que ocupem massa espai

Eren els anys noranta, en plena adolescència, quan, sense saber ben bé per què, el cos amb corbes i aparença saludable va deixar pas a un cos esquelètic, abanderat per la model britànica Kate Moss. De sobte, estar malaltissament prima i no tenir formes es va convertir en el més cool, sense que ningú semblés preocupar-se per les conseqüències devastadores que aquell cànon tindria per a tota una generació sobretot de noies, però també de nois. Tres dècades després, moltes d’aquelles adolescents, avui dones, encara arrosseguen la idea que si no ets prima no ets bonica. Algunes van patir –i encara pateixen– trastorns de la conducta alimentària. I com si això no fos suficient, ara, en ple segle XXI, quan semblava que la bestiesa d’imposar cossos impossibles havia començat a quedar enrere, la primesa extrema torna amb força com a requisit per complir amb els estàndards de bellesa.

Durant els darrers quinze anys he celebrat com cada vegada més noies i dones es rebel·laven contra els cossos imposats per la indústria de la moda. A poc a poc, semblava que deixàvem de jutjar-nos per tenir panxa, cel·lulitis o unes cuixes generoses, i començàvem a vestir-nos com volíem, independentment de la talla dels pantalons. Per fi havíem entès que estar prima no és sinònim de ser bonica. L’alliberament semblava imparable, malgrat els esforços de les indústries de la moda i la farmacèutica –ara amplificats per la toxicitat de les xarxes socials– per continuar assenyalant-nos els suposats defectes i fer-nos sentir culpables per tenir algun sacsó de més.

Des de fa un temps, però, la cosa ha tornat a fer un tomb. Els cossos esquelètics tornen a passejar per catifes vermelles i xarxes socials, només cal veure actrius com Demi Moore o Charlize Theron. I ho fan coincidint amb l’auge del nou producte estrella de la indústria farmacèutica: l’Ozempic (i succedanis). Un medicament per tractar la diabetis que s’ha convertit en la drecera perfecta per aprimar-se a marxes forçades, fins al punt que rostres demacrats i cossos que fan angúnia de veure tornen a presentar-se com un ideal de bellesa. Una autèntica oda a la salut, la bona alimentació i l’esforç, vaja.

El meu primer contacte amb l’Ozempic va ser quan vaig demanar visita a una metgessa i nutricionista de Vic per un problema d’intolerància alimentària. Després d’examinar-me, em va dir que tenia un pes saludable i un índex de massa corporal dins dels valors considerats normals. Tot seguit, però, com qui no vol la cosa, em va suggerir que, si volia perdre uns quilos, podia fer-ho ràpidament punxant-me Ozempic. Això sí: abans em va preguntar si m’ho podia permetre, perquè és un tractament molt car i, segons em va advertir, “t’hauràs de punxar tota la vida”. Reconec que em va deixar fora de joc. Si tenia un pes saludable, per què em proposava medicar-me per aprimar-me? Què m’estava intentant dir? Que estar sana no era suficient? Que encara no estava prou prima per encaixar en la nova moda esquelètica? I el més inquietant de tot: aquella proposta no venia d’una influencer ni d’un anunci encobert a les xarxes socials, sinó d’una metgessa!

La sort és que això m’ha passat en un moment de la vida en què tinc molt clar qui soc i com soc. Però què hauria passat si m’ho haguessin proposat als 18 o 19 anys? Probablement hauria sortit d’aquella consulta pensant que, malgrat tenir un pes saludable, el meu cos no era prou prim.

Els trastorns de la conducta alimentària tornen a augmentar, alerta. Hem canviat les dietes miracle per les injeccions, però amb el mateix missatge: el nostre cos mai és prou prim. Hi ha qui guanya diners fent-nos creure que ocupem massa espai.