En una lògica de llarg termini, la formació és un trampolí social i cooperar resulta més intel·ligent que competir. Al final, les mares sempre tenen raó

De petits, pels volts de Rams solíem anar a prendre vistes a Sant Pere Pescador amb un R-6 amb aroma de Ducados. Quan arrencàvem la meva mare sempre se senyava. S’encomanava perquè no prenguéssim mal, però diria que també perquè si per desgràcia picàvem almenys no ho féssim amb cap estranger. No per res, només perquè, a sobre del mal pas d’accidentar-nos, a l’hora de fer el parte, encara que fos amistós, li semblava que ens les veuríem negres per entendre’ns. El meu pare, més pràctic, no hi veia inconvenient: “Aquests ja van a estudi.” Aquests, acomodats al seient del darrere, érem nosaltres, el meu germà i jo. I sí, anàvem a estudi. Però un tot just devia aprendre a sumar i l’altre, a recitar les vocals d’una tirada. Teníem moltes lleis, però sabíem pocs idiomes. Entendre’s, tant abans com ara, és capital. L’episodi ve al cas per la foto d’una entesa: la de l’alcalde de Manlleu, Àlex Garrido, i l’alcaldessa de Vic, Anna Erra, que, acompanyats del rector de la UVic-UCC, Josep Eladi Baños, i el president de la Fundació Antiga Caixa Manlleu, Miquel Torrents, la setmana passada van anunciar que la universitat començarà a impartir cicles formatius a Manlleu. Dit així, sembla una noticieta, però gratant una mica té calat. Almenys, per dos motius. Un: en una lògica de llarg termini la formació és un trampolí social. I dos: cooperar és més intel·ligent que competir. L’efecte de la combinació d’aquests dos motius, reduïts dins aquell R-6 en les idees d’anar a estudi i entendre’s, mai és immediat. De fet, la història és pudorosa –diuen que ho va escriure Borges– i els moments crucials sovint la mateixa història els amaga. Per això, d’alguns fets no en descobrim la transcendència fins temps després. Aquesta és la tesi: el que avui sembla una notícia petita si es planteja bé demà pot ser una història gran. A Manlleu li convé que sigui així. Totes les crisis, i la de la covid-19 n’ha estat una de campionat, acostumen a despullar debilitats. La taxa d’atur a Manlleu, segons les últimes dades de l’Observatori socioeconòmic, és del 13,3%, mentre que la d’Osona se situa en el 8,7%. És un problema. Es pot dir, i és així, que Manlleu també té virtuts. I, a més, una part de l’explicació de l’atur és de context. Cert. Però negar els problemes no ajuda a resoldre’ls. Davant d’això, les accions polítiques sovint són més reactives que estratègiques. Com qui té una fuita d’aigua a casa i avisa el llauner per tapar el forat quan, per resoldre-ho, segurament el que tocaria seria canviar la canonada. La política de fer pedaços és miop. Pot ser comprensible, perquè la necessitat d’afrontar el que és urgent sovint priva de pensar en l’important, però ara toca alçar la vista i mirar enllà. Això vol dir parlar del futur sense complexos. Està xupat, parlar del futur. Bàsicament perquè, com que no se sap com serà, ningú te’l pot discutir. I, per tant, es pot tocar la corda alta. Aprofitar l’aterratge de la UVic-UCC per ser ambiciós ha de ser una obligació. Dir que l’operació servirà per reactivar el centre, com s’ha dit, està bé, però és quedar-se curt. La formació que s’imparteixi, encara que d’entrada l’oferta sigui modesta, serà transformadora, i tindrà impacte real més enllà d’ajudar el comerç a fer calaix, si de debò és una palanca per canviar el model. És veritat que els problemes no se solucionen amb una vareta màgica, però és mentida que no tinguin solució. Per començar, fan falta narratives que trenquin els tòpics negatius associats amb Manlleu i que dibuixin horitzons d’esperança. La formació és una baula essencial –no l’única, però sí una d’essencial– d’una cadena d’accions que executades de forma coordinada han d’obrir una finestra d’oportunitat. En sentit literal, però també metafòric perquè, encara que l’edifici de l’antic centre cultural de Caixa Manlleu on s’impartirà la formació estigui construït de formigó, de pedres, pot tenir un efecte transformador: les pedres, si són com les que estan falcades amb fermesa al llit del riu, poden acabar modificant el curs de l’aigua. Aquest ha de ser l’objectiu: trencar la inèrcia, perquè els problemes, si s’abandonen, tendeixen a empitjorar. Per això ara, després d’anys de donar voltes al diagnòstic, no cal gastar pólvora en salves inútils, sinó apuntar bé per assegurar el tret. Fàcil no ho és, però l’aposta per la formació, combinada amb la ja consolidada de la fundació Cefortem, hereva de l’històric patronat d’FP de La Salle, és guanyadora. En aquest sentit, és suggerent una idea caçada en una jornada organitzada per Creacció el mes passat a L’Atlàntida sobre els reptes de futur d’Osona. Jordi Valldeoriola, cap de l’àrea de Formació del Consell Comarcal, va parlar del concepte de pensar amb les mans amb la idea, encara que no ho expressés literalment així, que treure un 10 de mates és genial, però saber enrajolar un lavabo també. El talent té moltes cares. I precisament per això, la partida no es juga només en el tauler acadèmic, sinó també en el cultural. És de model. Com si fos el Tente, aquell joc per fer construccions, el resultat final dependrà de com s’encaixin les peces. Manlleu i Osona en pocs anys seran molt diferents. La mobilitat, el sòl industrial, els serveis o l’habitatge són variables que s’hauran de conjugar en l’equació d’una triple disrupció global: l’energètica, la climàtica i la digital. Cal fer-ho col·lectivament i per això, com fan Vic i Manlleu i com fa anys ressonava dins aquell R-6 amb aroma de Ducados, és imprescindible entendre’s. Les mares, al final, sempre tenen raó.

En una lògica de llarg termini, la formació és un trampolí social i cooperar resulta més intel·ligent que competir. Al final, les mares sempre tenen raó

L’R-6 amb aroma de Ducados