Quan als estudiants de música se’ls explica que Beethoven va compondre moltes obres amb símptomes de sordesa els sembla impossible

Aquell migdia les boirines del mar ja s’havien esvaït feia estona, i un sol radiant il·luminava la façana modernista del Palau de la Música Catalana. D’un carreró adjacent en sortia una deliciosa olor de codonys que tot ho perfumaven, eren unes caixes ben preparades acabades d’arribar a ciutat i segurament destinades al Mercat de Santa Caterina. Palplantat davant el singular edifici sense que hi hagués concert, ni tenia hora a l’arxiu, ni volia comprar entrades anticipades; sols cercava inquiet quines referències arquitectòniques hi trobava referides a Beethoven, ara que se celebra el 250è aniversari del seu naixement. Sí!, a la balconada principal i acompanyant Palestrina i Bach hi veig el bust de Ludwig van Beethoven. Dins la sala de concerts a la boca de l’escenari, a la dreta, hi ha un altre bust de Beethoven entre columnes dòriques que sostenen uns núvols dels quals emergeix La cavalcada de les valquíries i que enllaça, seguint el relat del Palau, la música de Beethoven amb la música wagneriana. El gran compositor és col·locat al bell mig de tot i apareix com la vàlua necessària que lliga el classicisme fins al començament del romanticisme. Quan als estudiants de música se’ls explica que Beethoven va compondre moltes obres amb símptomes de sordesa els sembla impossible. La mateixa reacció és compartida per milions de persones fans de la seva música. Com podia ser que un sord fos l’autor d’aquelles meravelloses melodies? Feia anys que anava perdent audició però encara captava sons i paraules fins a l’edat de 44 anys, quan li esdevingué la sordesa total; 13 anys abans de morir i havent viscut 57 anys. Un estudiant de música de 8 anys va dir a classe: “El meu pare m’explica que Beethoven tenia mala llet”. El mestre, desconcertat i descontextualitzat, reaccionà: “Si! La pròpia d’un home que sordejava i la d’un geni de caràcter fort”. De fet, a 25 anys ja escrivia a un amic: “Vaig perdent audició constantment i a l’escenari he d’acostar-me a l’orquestra per entendre els artistes. A distància no sento els cantants ni les notes més agudes”. Potser és per això que a partir d’un cert moment les seves principals composicions que començaven amb notes altes, ara ho fan amb notes més baixes. El problema de sordesa avui el tindria controlat per una bona casa d’audiòfons de darrera generació, però no! Som al segle XVIII i sols existia un instrumental rudimentari per ajudar Beethoven i que consistia en uns fils metàl·lics lligats al piano i que mossegava i sostenia amb les dents fins que les vibracions li percudien a la mandíbula òssia, i així percebia els sons que el van ajudar a compondre algunes de les 32 sonates per a piano, 16 quartets de corda, 7 trios, 10 sonates per a violí i piano, 5 sonates per a violoncel i piano, l’òpera Fidelio, 5 concerts per a piano i orquestra i 5 més per a violí i orquestra, obertures, música religiosa i les 9 grans simfonies. En el quart moviment de la novena amb solistes, cor i orquestra, hi incorpora l’Oda a l’alegria escrita per Friedrich von Schiller i que s’ha convertit en l’himne de la Unió Europea. Sense la gran capacitat memorística, els coneixements teòrics i tècnics, la força de voluntat i la genialitat innata no hauria pogut superar la solitud, l’aïllament personal i les nombroses depressions que li provocava la sordesa. El món musical s’ha mobilitzat per celebrar dignament el 250è aniversari del naixement del gran geni. La pandèmia ha frenat els actes presencials i d’altres s’han retransmès per internet i TV com el concert extraordinari organitzat pel Teatre del Liceu a Montserrat i que obria la temporada musical del Gran Teatre. TV3 ho va retransmetre al món unint el santuari amb un temple de la música com és el Liceu. El llenguatge universal de l’art havia de vèncer l’angoixa de la pandèmia i recordar els que ens han deixat en silenci. El Rèquiem de Mozart va ser la part principal del concert, tal com es va interpretar en l’enterrament de Beethoven, i acabant amb el quart moviment de la seva 9 Simfonia. Del dolor a l’esperança era el títol del concert. Els bons escenògrafs del Liceu van aconseguir crear un ambient sobri però suggestiu. Una gran pedra de la muntanya que és l’altar de Montserrat, nua en començar el Rèquiem, es va cobrir amb un domàs morat. A la segona part el domàs era vermell de sang, i a l’Oda a l’alegria de Beethoven l’altar quedà cobert amb un domàs blanc i a un lateral un llarg ciri que il·luminava la basílica i segurament la ment dels assistents i d’alguns teleespectadors connectats arreu del món.

Quan als estudiants de música se’ls explica que Beethoven va compondre moltes obres amb símptomes de sordesa els sembla impossible

Ludwig van Beethoven, el músic sord