L’Alzheimer és molt cruel, t’anul·la físicament i mental. És com si, a poc a poc, s’anés apoderant de tu fins al punt de deixar-te sense res

Fa poc més d’una setmana, vam dir l’últim adeu a l’avi. Va ser un comiat discret, senzill i entranyable. Totes les malalties són molt dures i difícils de portar, tant pel pacient com pels seus familiars, però l’Alzheimer és una d’aquelles que amb els anys et va fent més i més petit. Es comença per petites distraccions, no saben tornar a casa i/o s’obliden de dates assenyalades. Al cap d’uns quants anys –no gaires– és comú que el pacient no recordi com es diuen els seus fills o quina és la seva data de naixement. Tot això es diu i s’escriu d’una forma molt ràpida, però quan et passa a la família t’envaeix una pena infinita perquè les persones que ho pateixen acaben sense tenir cap qualitat de vida. L’Alzheimer t’anul·la físicament i mental i aquesta etapa és la més cansada de totes, sobretot per la família. Si ho pensem fredament, aquesta malaltia és molt cruel. És com si, a poc a poc, s’anés apoderant de tu fins al punt de deixar-te sense res. No estem preparats per dir adeu. Almenys, jo no ho estic. Tota la parafernàlia que envolta l’últim adeu és difícil de gestionar i, sobretot, és molt cansada. T’esgota. El condol, les hores inacabables al tanatori, la cerimònia i l’última mirada, ja al cementiri. La mort és una cosa que donem per feta perquè tots hi arribarem, però, alhora, és un viatge de no retorn i és d’aquelles coses que et fan pensar. No hi estem preparats. Si a la societat es tractés aquest tema d’una forma oberta i no com un tabú, segurament la por de marxar es reduiria moltíssim. Perquè, a mi, l’últim adeu em va impressionar i me’n vaig tornar a casa pensant molt. Pensant en la meva filla, en el futur, en com arribo a patir ara que soc mare i en tot allò que li deixaré quan no hi sigui. Hi ha morts inesperades. Comiats que passen d’un minut a l’altre i que són com un gerro d’aigua freda. També hi ha morts per la qual t’has estat preparant perquè ja sabies que arribaria. I aquestes, al contrari del que puguin semblar, no són fàcils de gestionar. Hi ha pèrdues que per molt que les esperis fan el mateix mal. O més. Sempre et queda alguna cosa a dins. Aquella recança, aquella tristesa i aquells últims mesos que va passar. Bon viatge, avi.

L’Alzheimer és molt cruel, t’anul·la físicament i mental. És com si, a poc a poc, s’anés apoderant de tu fins al punt de deixar-te sense res

L’últim comiat