Dirigir-nos a un sergent, alferes o tinent en la nostra llengua ja era poc menys que inimaginable, excepte si teníem alguna tendència suïcida. I no era el cas

El gener de 1988 vaig tenir la mala pensada d’anar a fer el campament militar a Talarn, per allò de treure’m ràpidament de sobre l’any de càstig per haver nascut home i haver de fer la mili. Si hagués tingut una bola de vidre o tan sols la confiança que els polítics espanyols –que tan totalitaris són si pertanyen a les dretes com a les esquerres– en derogarien l’obligatorietat el 2001, hauria demanat pròrrogues, excuses per feina, estudis o fins i tot m’hauria plantejat la desobediència que gent més valenta i atrevida que jo va portar a terme. Fa unes setmanes el documental de TV3 Et faran un home narrava el cas de diversos soldats que dècades enrere van patir-ne els efectes o fins i tot els van fer patir als que van començar-la després que ells. Més enllà del testimoni del periodista i crític cinematogràfic Àlex Gorina sobre la violació que va patir per part de tres desgraciats que no es mereixerien viure –com no ho mereixeria de fet cap violador– el reportatge era una successió d’anècdotes, algunes de les quals s’acostaven al cunyadisme més ranci. El documental passava bastant de puntetes per sobre de la imposició lingüística que es vivia en els quarters militars, suposo perquè ja tenim assimiladíssima aquesta tara que és intrínseca a la nostra identitat fonamentada sobre la derrota. Aquell hivern del 88 on una jutgessa de Vic va prohibir inscriure la seva filla com a Laia al Registre Civil, també vaig ser testimoni de primera mà de com les gastaven els sotsoficials que s’estaven formant a l’acadèmia del Pallar Jussà, quan sentien que parlàvem entre nosaltres en català. Dirigir-nos a un sergent, alferes o tinent en la nostra llengua ja era poc menys que inimaginable, excepte si teníem alguna tendència suïcida. I no era el cas. El capità general de les forces armades espanyoles d’aleshores era el rei Joan Carles I, el Borbó hereu del franquisme, emparat legalment per una inviolabilitat que, en canvi, li permetia fer i desfer en qualsevol aspecte econòmic per remar a favor dels seus interessos i els dels seus palmeros, però també per entrar dins de les calces de qualsevol dona que li fes gràcia entre les que sortien a l’aparador televisiu estatal. D’això n’han estat dient democràcia amb tota la impunitat que donava a socialistes, populars, sindicalistes, empresaris i qualsevol altra organització que ha tingut l’habilitat de situar-se sota el paraigua del pocavergonyisme ibèric. El mateix monarca va tenir els sants pebrots d’afirmar el mateix any que s’acabava la mili obligatòria, que l’espanyol mai havia estat llengua d’imposició sinó de trobada, durant l’entrega del premi Cervantes a l’escriptor Francisco Umbral. Com que en aquell país una mentida no cal repetir-la mil vegades perquè es converteixi en veritat, perquè només falta que la digui un poder fàctic, un dels habitualment mentiders mitjans de comunicació, o el primer dels espanyols, la majoria dels seus súbdits van comprar-li l’aberració perquè ja els anava bé, o bé perquè la discrepància no apareix als seus diccionaris. De malvestats contra el català se n’han comès, se n’estan cometent –començant per l’espanyolàs president Illa– i se’n seguiran cometent. Però us ho negaran, i demanaran que sigueu amables i lingüísticament simpàtics, sinònim d’abandonar la llengua cada vegada que algú us parli en castellà. Manteniu-lo sempre que pugueu. És l’únic que ens queda.

Dirigir-nos a un sergent, alferes o tinent en la nostra llengua ja era poc menys que inimaginable, excepte si teníem alguna tendència suïcida. I no era el cas

L’únic que ens queda