Hem passat de 1.600 milions d’habitants l’any 1900 als actuals 8.000. Si en les guerres mundials es lluitava per recursos escassos, per què es lluita ara i en el futur?

Els humans som essencialment socials, necessitem estar amb i entre els altres. El pensador Zygmunt Bauman, el de les societat líquides canviants, ens diu que mai hem estat tan connectats, ens comuniquem molt, però que ho fem cada cop més digitalment, passem menys temps amb altres persones. El ser solitari s’imposa com una nova malaltia. Contrasta aquesta necessitat social i el fet que som essencialment bons i compassius amb episodis de maldat pública a partir d’accions d’individus poderosos i sense escrúpols, potser perquè deu ser conditio sine qua non el fet que per arribar a dalt de tot, sobretot en sistemes dictatorials, has de perdre dosis de bondat i guanyar-ne de les que ja es disposin de maldat i falta d’empatia amb el patiment dels altres. Per no dir dels que són directament sàdics més que indiferents, gaudint del dolor causat, a canvi d’un poder pel qual han de vetllar dins la seva por, perquè no se’ls esmicoli i conseqüentment han de seguir causant por i patiments als altres. Qui pugui suportar-ho que visioni el documental Bergen-Belsen, de Sam Mendes, amb els reculls de les imatges gravades el 1945 pels britànics alliberant aquest camp d’extermini. Impressionen l’estat famèlic dels supervivents i els munts dels morts que feien carregar i enterrar als soldats alemanys que poc abans els custodiaven o exterminaven. Sorgeixen moltes preguntes. En una guerra de cinc anys amb molta informació d’intel·ligència, on ben segur que els Churchill, Roosevelt, Stalin coneixien els munts de camps d’extermini desplegats pels nazis, per què van escollir no bombardejar, ni tan sols en els darrers mesos, les línies de ferrocarril que els abastien de víctimes? Van pensar que estaven millor absorbint soldats i recursos per l’extermini dels fronts de lluita, abans que salvar els pobres condemnats? Aquests freds càlculs són difícils d’esbrinar. Com el que ens diuen de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, com una manera d’acabar la guerra ràpidament i amb un balanç calculat de més estalvi de víctimes que les provocades per les dues explosions nuclears. Seria certa aquesta versió? O ja anava bé als americans demostrar el seu poder al món, com a constatació de la supremacia de què gaudirien fins aquests dies, on els comença a inquietar l’ascens de la Xina? Desconfiem perquè la maldat humana és molt gran. Esgarrifen les notícies dels inqualificables brètols-assassins que pagaven per ser conduïts a les altures de Sarajevo, al cementiri jueu, per poder disparar contra els bosnians que desesperats havien de sortir a buscar aliments i aigua. Pels infants pagaven més car. Hi ha cosa més perversa? Que a Ruanda, el Sudan o el Congo, tribus que quasi han passat de la llança al kalàixnikov en dues generacions, i segur que amb el suport de qui té interessos miners, es massacrin, és també trist malgrat que pot tenir una certa dolorosa anàlisi. Però que milionaris d’Europa volessin amb avió a Sèrbia per les seves caceres culmina la maldat humana amb escreix. També va ser greu com s’arronsaren els holandesos, militars ben armats, que no van impedir la matança de 8.000 musulmans a Srebrenica. Però com en el documental de Bergen-Belsen s’indica, els alemanys també van tolerar, més per por que per odi, el que tenien a la vista i a l’olfacte molt proper als seus domicilis, d’on abans s’havien extret les víctimes, de vegades del replà de la seva escala. No ens hauríem d’acostumar a la brutalitat de Gaza, a la destrucció total dels edificis amb gent a dins i matant de gana i a trets selectius els de fora. Els americans, on els jueus tenen influència i amb càrrecs de consciència com els alemanys pel que es va ocórrer el 1945, ho toleren a costa dels palestins. Pot semblar més civilitzada la guerra d’Ucraïna, drons, míssils i fronts de combat més estabilitzats, sense deixar de ser guerra i destrucció. Però parem un moment a pensar on som i on no hauríem d’anar. Hem passat de ser 1.600 milions l’any 1900 als actuals 8.000. Si ja en la Primera Guerra Mundial i la seva continuació de la segona es lluitava per recursos escassos, per què es lluita ara i en el futur? Cert que la millora en la nutrició i sanitat ha influït en l’augment de població, que les tecnologies i la productivitat ajuden a bastir-nos d’aquests recursos, però a canvi de què? D’exhaurir-los del planeta cada cop més contaminat. Moltes preguntes i ara les finals. Aquestes tecnologies sofisticades que ens porten a l’espai ens el farceixen de satèl·lits, d’ús civil i primer militar, i que fan cada cop més armes sofisticades, què poden suposar avui en mans de gent sense escrúpols com els que ahir provocaren les anteriors guerres mundials? Gent que veuen com la massificació pot portar-nos a situacions extremes. Malgrat que l’energia solar que impacta sobre el planeta en només una hora supera tota l’energia fòssil consumida en un any, i aquí hi ha molt de joc si arribem a aprofitar-la adequadament, quedaran molts altres reptes. Probablement, el fet que una confrontació nuclear a gran escala és la destrucció mútua assegurada encamini la maldat i la por dels poderosos cap a guerres més locals o epidèmies mig controlables com la del covid, però poden venir mals temps. Si brètols inhumans tenen fetge per disparar als nens de Sarajevo, com en altra escala feien trapelleries indignes amb Jeffrey Epstein, en poden tenir per a tot. A veure si aquests temps de Nadal i bons auguris porten dosis de reflexió.

Hem passat de 1.600 milions d’habitants l’any 1900 als actuals 8.000. Si en les guerres mundials es lluitava per recursos escassos, per què es lluita ara i en el futur?

Maldat humana