Com pot ser que algú basi el seu vot en les promeses i els mítings de les campanyes?

Començo malament. No soc de les que reneguen. Si renego és que estic molt enfada o molt decebuda o molt fins als ovaris. Crec que en el cas que ens ocupa totes tres són correctes. Les campanyes electorals em superen. I em superen en tants àmbits! Em supera la despesa milionària –130 milions d’euros en organització per part de l’Estat i 31 milions més gastats pels partits–, que penso que es podria invertir tan bé en tantes altres coses molt més útils; em superen les promeses que acabaran sent això: només, promeses; em supera el Twitter monopolitzat; la premsa sectària; sentir parlar de Vox i de l’Arrimadas; les paradetes als carrers; els mítings; la guerra de globus inflats els diumenges al matí; els discursos per a masses eixelebrades; les enquestes, les enquestes errònies; les tertúlies; els debats inútils… I els cartells enganxats, guixats, arrencats, enganxats de nou… Diuen els experts que a les campanyes electorals hi ha una bona part dels votants que acaba decidint el seu vot i que, per això, és clar, es fan. Deixeu-me dir que no ho entenc això, a hores d’ara. Com pot ser que algú basi el seu vot en les promeses i els mítings de les campanyes? Com pot ser que siguem tan insubstancials, tan poca cosa en les nostres conviccions i les nostres idees? De debò per una arenga decidirem que el nostre vot va cap aquí o cap allà? Que no vivim, pensem, sentim les injustícies i les justícies cada dia? Que no tenim un criteri i un sentir polític i social cada dia? Que no tenim claríssim quina de les persones que ocupen llocs de poder ens representa, o representa el que pensem cada dia? No les suporto, les campanyes electorals, sincerament. Trobo que ens allunyen de la realitat, que en lloc de fer-nos tocar de peus a terra i de tractar-nos de tu a tu, ens converteixen en carn d’eslògan i no hi ha res que em sembli menys profund. En campanya ens prenen per més imbècils que mai. Quan governen ja ens hi prenen, eh? Però en campanya, encara més. He anat a votar cada vegada que he estat cridada a fer-ho des que tinc 18 anys. A les europees –ai, Europa estimada… més val que de tu no en parlem–, a les espanyoles, a les autonòmiques i a les municipals i mai no he decidit el meu vot en funció d’una campanya. Mai. Durant la campanya jo emigraria i ja vindria a votar el dia que toqués. Ara ho tinc ben cardat durant una bona temporada. Maleïda campanya electoral.