La culpa és tan negra que ningú la vol i no hi haurà ni dimissions ni renúncies

Cap a 2/4 de 10 del vespre del 20 de gener un maquinista de tren va morir en un accident (esdeveniment casual que comporta un dany, que té conseqüències funestes: Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans) a Gelida i d’aleshores ençà la paraula talús ha passat a ser com el pa nostre de cada dia, del qual hom parla però alerta!, que l’arbre no impedeixi veure el bosc. Els vessants de terreny, inclinats o no, delimiten les vies del ferrocarril des que l’any 1848 es va inaugurar el tren que va de Mataró a Barcelona, avui part de l’R1, però no ha estat fins ara que el sistema ha col·lapsat, i ningú pot al·legar ignorància perquè el mal ve de lluny i les incidències formen part de l’imaginari col·lectiu dels que fan servir aquest transport públic des de fa anys. “Ens hem trobat Rodalies en un estat lamentable i pitjor del que imaginàvem”, deia la consellera Sílvia Paneque assenyalant amb dit acusador Renfe sense amagar que se li està acabant la paciència, però no tot s’hi val i encara menys al·legar desconeixement. Qui va ser president de Renfe des de 2018 fins a 2023, Isaías Táboas, és des del 2024 president d’Infraestructures de Catalunya, empresa pública catalana que depèn del Departament de Territori i que es dedica a projectar, construir, conservar, explotar i promoure infraestructures i edificacions per encàrrec de la Generalitat. No valoraré els coneixements tècnics del senyor Táboas, llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona, però sí que diré que va dimitir –per força– el 2023 com a president de Renfe en ser el responsable de la compra d’uns trens destinats a Cantàbria i Astúries, les mesures dels quals no es corresponien amb les dimensions dels túnels de la xarxa de la zona. És a dir, que els vagons no passaven pel forat. Sí sé, però, que Pere Macias, comissionat per al Traspàs Integral de Rodalies, és doctor enginyer de Camins, a més d’haver estat conseller de Territori de la Generalitat (1997-2001), diputat a les Corts espanyoles i senador per CiU i coordinador de Rodalies des de 2018 fins a 2023 i d’aquest tema en sap un niu. Adduir ignorància pel que fa a la situació de Rodalies quan tens a tocar dues fonts d’informació tan preeminents, a més vinculades a la Conselleria, no és el que ens mereixem els catalans que patim aquest desgavell. La lamentable mort d’un professional ens ha demostrat una vegada més que el refranyer és una compilació de saviesa popular en tant que ens adverteix que ningú se’n recorda de santa Bàrbara més que quan trona. Vet aquí que ara Semaf (Sindicato Español de Maquinistas y Ayudantes Ferroviarios) en col·laboració amb Adif i Renfe han detectat més d’un miler de punts crítics a la xarxa de Rodalies, dels quals uns cinc-cents ja han estat esmenats, i aquesta crua realitat em porta a preguntar-me: com és que no s’havien adonat abans d’aquestes anomalies tot i que hi passaven sovint pel costat? Els mitjans audiovisuals públics del nostre país, aquells que es vanten de ser líders d’audiència al món mundial, informar-explicar-entendre, han obviat la pregunta ni tampoc han interpel·lat a ningú per saber si el fet que hi hagués quatre persones alhora dins de la cabina del conductor en el moment de l’accident a Gelida –només un d’ells amb el corresponent cinturó de seguretat posat– forma part del manual de bones praxis de Renfe. La culpa és tan negra que ningú la vol i no hi haurà ni dimissions ni renúncies ni aquesta xarxa de transport públic tan necessària serà gestionada mai per Ferrocarrils de la Generalitat (FGC), i els qui van signar solemnement el document de traspàs ho saben però no ho admetran perquè ja en tenen prou amb ser conscients que són altres els qui manen. Les esllavissades d’avui s’arreglaran, però n’apareixeran d’altres demà perquè són un mal de la mateixa bèstia –els talussos, que per si no n’hi hagués prou estan castigats per una climatologia adversa– i la naturalesa sempre acaba imposant la seva llei. Les inclinacions estables dels vessants no les dicta el pressupost destinat a excavar una trinxera sinó les característiques del terreny: des de 30? si el material és sorrenc fins a 90? en roca sana, i fent un passeig per una línia de ferrocarril qualsevol es pot adonar que de l’acompliment d’aquesta llei bàsica de la geologia, res de res. És com construir una casa en un terreny inundable –expressió de moda darrerament– on tard o d’hora l’aigua et prendrà el que tens. No he parlat volgudament de les errades del programari que han provocat la caiguda del centre de control de Rodalies perquè caldria un altre article per aprofundir en aquesta malastrugança. Els usuaris, víctimes impotents, ens haurem de conformar a organitzar manifestacions que tot just serveixen per esplaiar la ràbia, perquè aquest malson durarà el que Semaf-Adif-Renfe vulgui ja que no estan disposats a renunciar al seu ecosistema, aquest que han teixit pacientment des que el 24 de gener de 1941 el govern del dictador Francisco Franco aprovava la Llei de Bases d’Ordenació Ferroviària i dels Transports per Carretera, per la qual totes les companyies ferroviàries d’ample ibèric que operaven a Espanya van ser reunides en una sola empresa estatal, la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles: Renfe. La nostra esperança rau en el fet que torni la qualitat de servei que hem tingut sempre! Si el govern de l’Estat, en un atac de bogeria, decidís traspassar la infraestructura i els trens de Rodalies als Ferrocarrils de la Generalitat, estic convençut que es descobririen potencials punts de risc a les xarxes ferroviàries que passen per Cercedilla (Madrid), Utebo (Aragó) o Guardo (Palència), perquè allà també n’hi ha, de talussos exposats a les inclemències meteorològiques.

La culpa és tan negra que ningú la vol i no hi haurà ni dimissions ni renúncies

Maleïts talussos!