Us recomano que no valoreu mai ningú pel que diu o pel que escriu: observant el que fa l'apamareu millor

“Soc a baix, al garatge de casa, tot és al seu lloc, la taula de fuster, la nevera, el gran armari blanc de la roba, els esquís..., la Mel, la gossa, ha fet una pixarada, la renyo i amb la baieta netejo el terra. S’apuja la porta automàtica, arriba el Seat amb la filla; aparca, m’acosto a la finestreta i, caram!, m’adono que no em veu. És clar, em dic, no em veu perquè jo soc a dalt, al llit, dormint; n’estic ben segur que hi soc, noto ben bé el pes de la galta sobre el coixí. Pujant l’escala agafo el braç de la meva filla, ella l’enretira sorpresa; què fas?, li pregunto; per què em rebutges? Si us plau, t’ho demano, ves a l’habitació i veuràs com dormo. Ella no gosa, quatre esglaons i recula, li torno a pregar, i ara sí que hi puja...” Fa uns dies, en el meu article l’“Escriure dels metges”, us deia que l’escriptura és un procés de transformació, de desdoblament, i vaig quedar tan fresc a l’escriure-ho; algú deuria pensar: mira, aquest, copia coses, és un burro llegit! I ves per on, no fa pas gaire he començat la lectura del llibre Un cor furtiu. En l’obra, Xavier Pla, l’autor que casualment porta el mateix cognom, fa una molt extensa biografia de l’escriptor Josep Pla; i dedica unes pàgines a explicar aquest fet literari, i afirma amb rotunditat que escriure és desdoblar-se, és crear-se un personatge: “El Pla escriptor no és ben bé el Pla home. L’un es projecta sobre l’altre”. Després fa una llarga llista d’aquestes contradiccions; diu, per exemple, que Pla era un home feble i en canvi com a escriptor tenia una veu segura, poderosa i autoritària; que com a home era amoral i com a escriptor un moralista; i que si com a home era egoista com a escriptor tenia una gran generositat... Recordo que a l’escola d’escriptura, el professor ens va parlar i ens feu llegir algun poema del turmentat i breu Arthur Rimbaud; i ens va posar en negreta la coneguda expressió del poeta francès, “Je est un autre”. La frase –ens explicà– és treta d’una carta que, l’any 1871, Rimbaud va escriure a Izambard, el qui havia estat el seu mestre; en la missiva l’alumne li fa saber, amb molt de respecte i demanant-li perdó, el raonament sentenciós que ha passat a la posteritat: “És incorrecte dir que jo penso; hauríem de dir: algú em pensa, perdoneu el joc de paraules. Jo soc un altre”. Tot això ve a tomb perquè l’altre dia m’aturà un conegut per dir-me que seguia els meus escrits d’EL 9 NOU, i no sé si amb retret va afegir: “Veig que parles molt de tu”. M’haureu de perdonar, a mi, un lletraferit, que em posi a l’ombra d’uns grans escriptors com foren Arthur Rimbaud i Josep Pla; i també que comparteixi amb vosaltres la intimitat d’un somni. Tinc per costum anotar-los, els malsons, en una llibreta expressament desada al calaix de la tauleta de nit; sé que si no els passo a paper se n’aniran i no els atraparé. El que us he contat duu la data de primers de gener, el primer paràgraf l’he deixat inconclús i ara us l’acabo: “La filla baixa l’escala plorant, se m’acosta i em diu: Queló, al teu llit no hi ha ningú! Això no pot ser li torno a dir, jo soc a dalt, noto el pes de la galta sobre el coixí... i és llavors quan desperto molt neguitós”. Ja sé que només és un malson, però els malsons fan pensar, i tant que fan pensar: soc jo aquest “tu” de què em parla el conegut que trobo pel carrer? O jo soc un altre? Us diria que “jo soc jo”, però com diu un amic, amb els anys, no ens assemblem gens; ni per dins, ni per fora! Per si de cas us recomanaré que no valoreu mai ningú pel que diu o pel que escriu; observant el que fa l’apamareu millor, n’estic ben segur.

Us recomano que no valoreu mai ningú pel que diu o pel que escriu: observant el que fa l'apamareu millor

Malson