Aquesta allau de menors no acompanyats ens ha agafat desprevinguts i s’ha hagut d’improvisar? Doncs sí.

“Vull que se m’hi veja en el meu costat simple, natural i ordinari, sense contenció i artifici: perquè soc jo que em pinte. Els meus defectes s’hi llegiran de viu en viu, com també la meva forma natural de ser.” Em serveix la cita de Montaigne per dir les coses pel seu nou, sense artificis. L’11 d’octubre en aquest diari es parlava dels 24 MENA (menors estrangers no acompanyats) que la ciutat de Vic acull. Una pàgina sencera informant de la desinformació. No sabem el centre d’atenció on dormen i mengen aquests 24 joves menors estrangers que han arribat sols. No volen que ho sapiguem per protegir-los, diuen. Ens diuen que la majoria són nois i que tenen més de 16 anys. Quina majoria? Els vetlla una associació especialitzada. Quina associació? Majoritàriament procedeixen del Marroc? Quina majoria? Ens diuen que es fomenta l’aprenentatge de les llengües vehiculars, el coneixement de l’entorn, també l’escolarització o algun tipus de formació laboral. Qui els ensenya? On s’escolaritzen? Quina formació laboral reben? Quins nois i noies no s’escolaritzen si tots són menors? Ens diuen que se’ls vehicula cap a recursos formatius de caràcter ocupacional. Quins recursos? Ens diuen que l’Ajuntament, encara que no sigui competència seva, ha posat a disposició dels menors els serveis del consistori des de diverses regidories: Ensenyament, Benestar Social o Joventut. A quins serveis poden optar aquests menors? Els que tenen 16 i 17 anys els vincularan a algunes entitats del tercer sector ja que és important treballar perquè quan arribin als 18 puguin espavilar-se. Quines entitats? Diuen que, segons el regidor, es tracta d’una estada temporal i que fa aproximadament mig any es van atendre uns 25 joves sense família en un altre espai de la ciutat i després se’ls va traslladar a una comarca veïna. Quin altre espai? Quina comarca veïna? Diuen que pel que fa a aquests 24 menors també es tractaria d’una estada temporal. Quant temps és una estada temporal? A quina comarca veïna aniran? Només hem aconseguit una dada tangible: els dos menors de 16 anys s’han escolaritzat. Temporalment? Mama, et necessito! Aquí soc carn humana! La DGAIA (Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència), entitat que té la competència legal exclusiva, no vol donar informació. Què ho fa que tots plegats amaguem el cap sota l’ala per no haver previst l’arribada de tants menors? L’any 2006 en van arribar 507 i el 2018 n’han arribat més de 3.000. Aquesta allau de menors no acompanyats ens ha agafat desprevinguts i s’ha hagut d’improvisar? Doncs sí. Penso que el més honest seria explicar el que passa sense embuts i donar resposta a totes les preguntes que ens hem plantejat a l’inici, sense pors. No sé si ens acabem de creure que som una societat madura, capaç d’entomar qualsevol fet que distorsioni la nostra zona de confort. Hi ha qui té interès per enclaustrar-nos dins del nostre benestar fictici i fer ressorgir l’ou de la serp. Revelem-nos-hi com a societat i activem els nostres polítics per fer reformes estructurals profundes en els nostres models d’ensenyament, accés al treball, acollida, sanitat. Cal fer front als feixismes que s’estan imposant arreu. Hem de saber dir les coses pel seu nom, sense amagar-nos, per por que creixin. El síndic manifesta la seva preocupació perquè diu que a Europa no s’entoma amb seny el tema dels menors no acompanyats i que a voltes s’han pres mesures antidemocràtiques per por a la xenofòbia. Fan falta recursos humans i econòmics, diguem-ho! Fa falta coordinació amb les països d’origen, diguem-ho! Fa falta buscar alternatives quan aquests joves compleixin els 18 anys, diguem-ho. Què hi fa un noi jove sol enmig d’una ciutat tan plena de gent i sense ningú? Per fer qualsevol tràmit s’ha d’enfrontar amb la soledat més absoluta. Quin món estem construint? Són joves que necessiten moltes atencions i ens manquen recursos. Diguem-ho. No són mercaderia que pugui transportar-se d’un lloc a l’altre, els cal formació acadèmica i laboral, valorem les seves capacitats i inquietuds, vetllem per la seva salut emocional, posem nom i cognoms a les entitats que els atenen, als seus educadors, als seus professors. Humanitzem-los. No són carn humana.

Aquesta allau de menors no acompanyats ens ha agafat desprevinguts i s’ha hagut d’improvisar? Doncs sí.

Mama, aquí soc carn humana