Alguns celebren que Vic tingui 50.000 habitants. A la deprimida Ripoll, per sort en aquest cas, l’orografia del territori ens ho impedirà. Visca

L’exfutbolista de l’Arsenal Dennis Bergkamp era conegut per la seva reticència a volar. No suportava pujar a un avió, i a partir del seu fitxatge pel club londinenc va incloure clàusules als seus contractes per tal que no l’obliguessin a volar. Als desplaçaments per Anglaterra ho tenia relativament fàcil, però quan es tractava de jugar a Europa ja era més complicat, i en alguna ocasió havia fet el viatge per altres mitjans dies abans del partit. L’aerofòbia provenia de diverses males experiències en els viatges que havia fet tant sent jugador de l’Ajax com de la selecció holandesa. Expliquen els mitjans de xafarderies que Aitana Bonmatí no viatja mai sense el seu coixí personal per dormir als hotels on s’allotja el Barça. A més de ser considerada com la millor futbolista actual, la jugadora de Sant Pere de Ribes és també filla única. Els fills únics tenim fama de perepunyetes i maniàtics, però si llegiu la biografia de Bergkamp us adonareu que tenir un bon nombre de germans no et converteix en l’individu més sofert del planeta. Potser no soc una persona massa viatjada per les manies derivades d’haver de fer vida fora de casa. Quan de petits anàvem de colònies dormia dins d’un d’aquells sacs que a banda de no incorporar un coixí on recolzar el cap tenia un tacte gairebé tan incòmode com uns pantalons de tergal. Més endavant he constatat la dificultat que em representa ensobrar-me dins de llençols i sobretot el contacte amb matalassos que ves a saber quins fluids han retingut en el decurs de la seva existència. Paral·lelament tinc una aversió gairebé malaltissa a asseure’m a tasses de vàter desconegudes. Podria posar l’excusa de la pel·lícula britànica Veneno (Piers Haggard, 1981), on la mamba negra d’un nen a qui han segrestat surt precisament de dins de l’inodor mentre un dels malfactors hi està assegut, però crec que és més aviat per una patologia que no em podré treure mai més de sobre. I sembla clar que no tenir germans seria encara més inversemblant a l’hora de trobar-hi explicació. Fa unes setmanes que estan abocant fems a camps de l’entorn de Ripoll. La sensació de sortir al carrer i sentir la ferum del fertilitzant no em representa cap trauma, sobretot si el comparem amb dormir a llits o cagar a receptacles aliens. Més aviat em recongracia amb el meu poble i els seus orígens ramaders, sobretot perquè és una experiència que es repeteix cada molts mesos i perquè tal com fa temps que es diu, l’olfacte és el menys valorat dels cinc sentits tradicionals. Però aleshores és quan penso en Vic i la Plana, i aquell tuf que moltes vegades hi notem els que no hi vivim, només de sortir del cotxe. Els purins són un problema no per l’olor –que també– sinó pel que signifiquen. El consum desmesurat de porc, el tracte que infligim als animals i la subjugació a una economia càrnia que no hem fet res per revertir. Preferim mirar cap a un altre cantó, i alguns fins i tot celebren que la capital osonenca ja tingui 50.000 habitants. A la deprimida Ripoll, per sort en aquest cas, l’orografia del territori ens impedirà probablement de ser-ne més de dotze mil. Visca.

Alguns celebren que Vic tingui 50.000 habitants. A la deprimida Ripoll, per sort en aquest cas, l’orografia del territori ens ho impedirà. Visca

Manies i fortunes úniques