Manlleu era el centre principal de producció de rapè de qualitat, reconeguda més enllà de les fronteres estatals

Després de l’“habemus papam”, la tradicional tria per l’escollit del nom de Lleó XIV, dona peu per retrocedir en el temps per deixar constància de la relació anecdòtica de Manlleu amb el seu anterior en el nomenclàtor, que li deuria inspirar el nom. Lleó XIII va ser el quart papa dels 267 haguts fins ara, amb una major durada de mandat, 25 anys. També va ser el primer del qual hi ha constància d’haver estat filmat. Morí l’any 1903. En una visita a Roma de les que tenien obligades en aquells temps i avui de cada cinc anys, dites ad limina, el bisbe de Vic Josep Morgades, fundador el 1896 de la Caixa de Manlleu juntament amb el bisbe de Sogorb i fill de Manlleu Francesc Aguilar, i un grup d’industrials, va compartir amb Lleó XIII una porció de tabac en pols, el denominat rapè, provinent de les hortes existents al carrer de Sant Jaume, on es conreava. Li entusiasmà tant que el bisbe de Vic es veié endut a fer-li remeses periòdiques del rapè manlleuenc. En aquells temps el consum de rapè en pols aplicat a les fosses nasals era habitual per minvar al·lèrgies o mals de cap, com també proporcionava claredat mental. Manlleu era el centre principal de producció de rapè de qualitat, que era reconeguda més enllà de les fronteres estatals.

Com altres curiositats, el traspassat papa Francesc va ser el 266è, i casualment aleshores doblava el comptador dels presidents de la Generalitat, ja que Salvador Illa és el 133è. De papes catalans o de la Corona d’Aragó comptem amb el papa Luna, Benet XIII, el del cisma d’Avinyó, mort a Peñíscola, o els Borja valencians de Xàtiva, Calixt III i el seu nebot i cèlebre Alexandre VI, on en una època convulsa a més de guerrer fou pare de celebritats, com Lucrecia i Cèsar Borja. Morí just 400 anys abans que Lleó XIII, el 1503, i precisament 500 anys abans moria Silvestre II, el papa occità Gerbert d’Orlhac, relacionat amb Ripoll i Vic, on va estudiar.

Podem ara fer un salt per incardinar-ho en com deurien ser en aquells temps més aviat propers de finals del segle XIX els viatges, les comunicacions escrites i els contactes físics. Imaginar en com deuria viatjar a Roma tot un bisbe com el de Vic per a l’entrevista amb Lleó XIII, i com hi deurien anar els correus que l’abastirien del rapè. Pensem, ja que parlem de Manlleu, que el nostre Amancio Ortega de l’època, l’home més ric i benestant, podia ser l’industrial tèxtil Rafael Puget, el que va inspirar Josep Pla en el seu llibre Un senyor de Barcelona. Aquest prohom descrivia en el relat de Pla un seu viatge entre Manlleu i Olot com una gran aventura, que de fet ho era. Escrivia Pla en la veu de Puget que “el 1891 la mare comprà la finca de Corriol, a Collsacabra. Quan hi pujàrem per primera vegada, el país no fou pas nou per a mi. L’havia travessat moltes vegades anant a les fires de Sant Lluc, a Olot. El viatge era sensacional, grandiós; de Manlleu a Olot tardàvem divuit hores i fèiem la travessa muntats a cavall dels matxos. Sortíem quan encara fosquejava. El camí es feia en quatre etapes; la primera s’acabava a l’Esquirol. En arribar-hi ens dirigíem a l’hostal del Botiguer. A la vora del foc, hi esmorzàvem de forquilla: truita de mongetes, una botifarra i amanida del temps. Postres i vi ranci.

La segona etapa ens portava a l’hostal de ca la Rutllada. Hom donava un bon pinso als animals i ens assèiem a taula per dinar. La tercera etapa era la més llarga i consistia a travessar Collsacabra i passar de Cantonigròs als Hostalets d’en Bas. Es baixava per un pendent perillós, fortíssim, sobre l’aigua-vessant del Fluvià. Es menjava una queixalada per berenar, quatre cargols a la vinagreta o una porció d’ànec, de pollastre o de colomí guisat amb una cabeça d’all o unes cebetes. S’arribava a Olot negra nit, just a l’hora de sopar que es produïa a la Fonda Estrella”. És a dir, el que ara es fa en mitja hora Rafael Puget n’hi emprava 18, 36 cops més, cert que amb abundosos àpats inclosos, entre ells el que en deia una queixalada, tots transformats en convits pantagruèlics. Però si només per saltar de Manlleu a Olot hi havia aquest trasbals, imaginem seguir fins a la llunyana Roma, malgrat que tots els camins hi portaven, com diu la dita. Altrament aquestes peripècies feixugues dels viatges anaven acompanyats d’ensurts que obligarien a engreixar la comitiva del nostre bisbe amb el rapè. Criats, soldats, secretaris. Perquè el mateix Puget explicava que “el viatge de retorn, a conseqüència dels diners que la gent portava a les alforges cobrats en les transaccions de la fira, agafava un aire ple de perill per les bandes de facinerosos que assaltaven els camins. Un any un parent meu fou atacat pels lladres i es resistí. Li encararen el trabuc i el deixaren fred. Ja mort, caigué de la sella a terra. L’animal que muntava sortí disparat i arribà sol a casa portant a les alforges les unces d’or que el difunt havia fet a la fira”.

Pensem com han canviat els temps, com malgrat els maldecaps que ens comporten certs aspectes de la modernitat, com han millorat les comunicacions, també la sanitat, de fet tot el benestar. Avui les notícies de l’elecció del nou Lleó XIV volen per l’espai amb una immediatesa semblant a com es pot volar amb poc més de dues hores a Roma, quan al nostre bisbe Morgades li deuria comportar setmanes d’incomoditats pels mals camins i sots dins el seu carruatge, sense Google Maps ni ressenyes dels bookings d’aquells temps d’on podia fer estada i alimentar-se ell, tot el seu seguici i els animals que tot ho arrossegaven. Conscients d’això hem de recordar els mots que segueixen a la proclama solemne pel cardenal camarlenc de l’“Annuntio vobis” del nou papa, els que ens diuen “gaudium magnum”, traduït: ‘una gran joia’. Per nosaltres ha de ser una joia gaudir d’aquests temps que estem passant, no ho oblidem mai.