La degradació i la repercussió en l’atur crònic juvenil, la seguretat ciutadana i la manca d’integració dels que queden enrere no és només un problema de Manlleu. Impactarà en les poblacions més benestants de l’entorn

El malalt no millora, de fet va empitjorant. La gràfica acompanyada confeccionada amb dades oficials no deixa dubtes. El que es produeix a Manlleu, 17.600 euros/any i habitant, queda molt per sota dels 30.700 euros/any dels osonencs. Manlleu pateix augments de població descompensats per tenir poques empreses produint. Un 75% menys, i on sí que tenim en compte que Manlleu també influeix en l’agregat osonenc, aplicant-li àlgebra fent-ne abstracció, portaria el PIB de la resta d’Osona als 32.700 euros/any, depassant la mitjana de Catalunya, però fent que la realitat de Manlleu quasi es quedés a la meitat. Aquesta degradació, aquesta situació i les seves repercussions socials amb problemes d’atur crònic juvenil, de seguretat ciutadana, de manca d’integració dels que queden enrere, no és un malson només manlleuenc, ans de forma lògica impactarà negativament a les poblacions més benestants del seu entorn proper. Caldria un augment de l’actuació integral i ferma de tots els actors osonencs polítics i econòmics que en part ja es fa per redreçar de debò la situació contrastada. Ajudar encara més als esforços que ja fan els manlleuencs i el seu consistori. Aquests agents osonencs ja hi estan posats, però potser no en el ritme i la intensitat que la situació requereix. Fa un parell d’anys, en un seguit d’articles a EL 9 NOU, ja s’analitzaven els mals que han portat una de les primeres poblacions industrials de Catalunya on ens trobem. Eren la crisi del tèxtil dels 80, un pla d’urbanisme endegat el 1981 on no es preveia nou sòl industrial i que va estar vigent fins l’any passat, i unes actituds continuades de certs alts funcionaris municipals frenant iniciatives més que ajudant a impulsar-les, i que van tenir com a resultat la marxa d’empreses importants i la no implantació de noves. La fugida de General Cable va reblar el clau del taüt. En ells s’encetaven solucions que s’haurien d’accelerar vista la problemàtica. L’aposta per la formació professional que ajudi a rebaixar els alts índexs d’atur juvenil de Manlleu ensems ajuda les empreses d’Osona. Per sort, l’empenta de les noves fundacions Albir i Impulsa ja treballa amb èxit en aquesta direcció des de fa pocs anys. Però el centenari Patronat de Formació Professional de Manlleu, avui Cefortem, motor impulsor de la forta industrialització del Manlleu passat, veu les seves iniciatives capolades al frenar-se també l’ambiciós projecte de l’illa del coneixement que com els peixos extrets de Sau potser dona les seves darreres glopades, sense ni haver nascut del tot, només anomenada en el paper dels projectes i dels programes electorals. S’ha d’apostar fermament des d’Osona per Manlleu, insistir en nous projectes fins la total pesadesa a Generalitat, Diputació, i si es pot també a Madrid, ara que els 7+7 seran decisius pels pressupostos que suportaran al govern Sánchez. A casa nostra la UVic-UCC, si vol externalitzar a Manlleu i altres indrets d’Osona la seva aposta per l’FP, ho ha d’impulsar amb fermesa i decisió. La mateixa que només 10 anys enrere va fer federar-se exitosament Vic i Manresa, i la que va fer que amb la ferma insistència del Dr. Arimany s’aconseguís la Facultat de Medicina a Vic. L’Ajuntament de Manlleu, llastrat pels dèficits municipals, veu com un tancament negatiu de l’exercici 2023 els impedeix inversions previstes, sap que l’augment de l’IBI per sobre del 7%, esforç pregon dels manlleuencs, servirà primordialment per al capítol 1, els sous dels més de 200 empleats i les despeses ordinàries, i que no podrà honorar els projectes transformadors. Em consten els seus esforços en tots els àmbits. Per acabar el polígon industrial del Pla del Mas, el primer des dels de La Coromina i La Font de Tarrés dels anys 1960-1970, i on encara aquest segon està sense urbanitzar. També a millorar els accessos i connexions. Els seus projectes de la nova comissaria, d’arranjar l’estació del tren i de mercaderies ara que el desdoblament de l’R3 va de debò, i molts altres projectes, estan massa condicionats per la situació econòmica del deute desbocat que l’any 2010 va passar dels 24 milions d’euros, i redreçat dificultosament fins avui i que resta encara. Quan es té una malaltia es pot actuar de dues maneres: no fer res i confiar en una miraculosa o aleatòria curació en el temps o bé que l’aplicació dels remeis de coneixement i dels tractaments en forma de píndoles ajudin tant a la mateixa cura com que escurcin el temps a sortir-se’n. Ja no és hora que els doctors de la política i els facultatius de capçalera estudiïn el mal de Manlleu, discorrin sobre els seus orígens, la seva classificació i els seus remeis, perquè fins als més aliens a la ciència poden observar el seu singular estat dins d’Osona. Aviat on sigui que s’hi posi el tacte no trobarem el seu pols. Ens hi hem de posar tots plegats de forma molt urgent i ferma. Només així Manlleu se’n pot sortir i no rebotarà els seus mals a la resta d’Osona.

La degradació i la repercussió en l’atur crònic juvenil, la seguretat ciutadana i la manca d’integració dels que queden enrere no és només un problema de Manlleu. Impactarà en les poblacions més benestants de l’entorn

Manlleu, malalt socioeconòmic