Cada dia em plora una alumna a classe. No m'havia passat mai dono voltes al mateix drama diari

Per què plores? Perquè una companya diu que la meva lletra no s’entén. Per què plores? M’he deixat l’agenda a casa. Per què plores? No he acabat la feina. Per què plores? Tenim molts deures. Per què plores? No he entès la tasca. Per què plores? Expliques molt ràpid. Per què plores? No m’agrada l’institut. Cada dia em plora una alumna a classe. No m’havia passat mai i dono voltes al mateix drama a diari. He provat totes les estratègies que m’han vingut al cap o que m’han recomanat: he preguntat a l’alumna pels motius del plor i les seves necessitats, li he ofert el temps i l’espai perquè pogués tranquil·litzar-se, li he proposat de parlar-ne amb calma a l’acabar la classe, m’hi he dirigit amb paraules properes i posant-me en la pell de la tutora de Primària... i res. Cada dia em plora una alumna a classe i segueixo sense comprendre-ho. No deixo d’escoltar que l’educació emocional és el pal de paller a les escoles i en el que anomenem els reptes de la nova educació. I alhora em pregunto: què deu ser l’educació emocional? A mi no em van educar en les diferències entre els sentiments i les emocions. No em van ensenyar quines són les emocions primàries i quines les secundàries. Però vull pensar que l’educació emocional persegueix tres passos: reconèixer les emocions, acceptar-les i gestionar-les. No crec que sigui una tasca fàcil... si fos així les persones adultes seríem emocionalment intel·ligents. Si fos així, jo mateixa predicaria amb l’exemple. Però penso que l’educació emocional a les aules està perdent de vista el tercer i darrer pas: gestionar les emocions. Si només ensenyem a expressar totes i cada una de les emocions que sentim, si deixem (o fins i tot animem) que la canalla plori per qualsevol motiu en comptes d’aprendre a sospesar la gravetat de la situació i actuar en funció de les nostres possibilitats d’actuació... no estarem perpetuant generacions de vidre? Aprofitant que estic en una formació sobre emocions, comparteixo el drama de les aules i demano consell. Una psicopedagoga de Primària –després de proposar-me d’abraçar l’alumna quan plora com a solució– m’explica que a totes les aules tenen un espai de calma. Això em fa pensar que aquest any al centre –de Secundària– hem hagut de redistribuir els departaments per poder inaugurar la sala de la calma amb teles, coixins i un espai per dibuixar.

Cada dia em plora una alumna a classe. No m'havia passat mai dono voltes al mateix drama diari

Mar de llàgrimes