Si l’alumnat ha treballat, s’ha implicat en el procés d’aprenentatge, ha complert amb els compromisos de classe, ha mostrat interès... com pot ser que no assoleixi els mínims per aprovar? Com pot ser responsabilitat de l’alumnat no haver-ho assolit? No m’agrada parlar de culpes. Però sento que, si no han après, és culpa meva

He de comprar una cinta correctora. Porto tot el cap de setmana corregint la darrera tasca de català que l’alumnat m’ha lliurat i només he aconseguit acabar amb els dits blancs. La tasca consistia en l’elaboració d’una notícia periodística –amb l’objectiu de publicar-la a El 9+Petit–. Però a aquestes alçades del cap de setmana, ja he canviat les notes tres vegades. Durant la primera correcció de dissabte, les notes oscil·laven entre el no assolit i l’assoliment satisfactori (amb prou feines recordo un excel·lent). El motiu? Per assolir els objectius mínims de la tasca era imprescindible escriure la notícia en passat perifràstic. Així que quan començo a corregir els textos i detecto que un nombre important d’alumnes no ha sabut escriure la notícia en aquest temps verbal… em pregunto: “Serà culpa meva el fracàs?” Si l’alumnat ha treballat, s’ha implicat en el procés d’aprenentatge, ha complert amb els compromisos de classe, ha mostrat interès… com pot ser que no assoleixi els mínims per aprovar? Com pot ser responsabilitat de l’alumnat no haver-ho assolit? No m’agrada parlar de culpes. Però sento que, si no han après, és culpa meva…

Al llarg del diumenge només puc pensar en una paraula: desmotivació. Desmotivar l’alumnat amb un fracàs que no reconeix el seu esforç. Desmotivar l’alumnat amb un resultat que no reflecteix la seva implicació. Desmotivar l’alumnat a la meva matèria. Generar un ambient hostil cap a les llengües, cap a l’escriptura, cap al periodisme i… perdre alguna futura periodista pel camí? Sacsejada pels meus neguits, corro a revisar les correccions. Llegeixo cada notícia amb detall i, aquest cop, faig allò que penso que no hem fer: em fixo en el nom de l’alumna. Altrament dit: avaluo mentalment el seu nivell d’implicació en la tasca. Resultat: els no assolits han passat a assolits i els assoliments s’han convertit en… excel·lents (i sí, ho dic amb la boca petita).

Llavors, però, m’abraona una nova por: on ha quedat la cultura de l’esforç? Si poso notes que no responen als seus resultats, deixaran d’esforçar-se per millorar, per aprendre?
Dilluns em llevo abans d’hora perquè els dubtes no em deixen dormir. Motivar l’alumnat o fomentar l’esforç? Animar-los o exigir-los? Motivació o esperit de superació? Ràpidament agafo el que em queda de cinta correctora i canvio les notes per tercera vegada.