El centenari de Maricel ha propiciat que l’Ajuntament de Sitges i la Diputació de Barcelona hagin renovat les instal·lacions i serveis de Maricel, una rehabilitació curosa que permet admirar l’edifici noucentista i un centenar de peces i pintures de diversos autors, que encara hi ha, de la Col•lecció Deering

A Maricel la llum és clara, la vista eternament hermosa, l’estada agradable; i el nom, un homenatge més al seu padrí, el nostre poeta Àngel Guimerà”, deia el pintor Miquel Utrillo l’any 1912. Feia un matí temperat i assolellat d’aquells que sols es troben en plena hivernada a les costes del Garraf, cap al sud. Quan el sol ens deixi, el miratge s’haurà esvaït i l’hivern i el fred tornaran a manar indefectiblement. L’esmorzar en una càlida terrassa vora mar havia estat deliciós, mentre el mòbil informava que la Catalunya interior estava envaïda per una espessa boira gebradora i, enmig d’aquesta bonança, em delia per entrar al Palau de Maricel. No feia gaire anys que havia visitat el Cau Ferrat, un museu totalment renovat que s’uneix al de Maricel a través d’un pont romàntic. En aquells moments l’entrada a Maricel estava restringida i sols grups programats podien fer la visita en dies assenyalats. Ara, amb motiu del centenari de la seva creació, s’hi pot accedir en horari de museu i fins al proper 24 de febrer de 2019. De fet, parlar de Maricel és com perpetuar un etern litigi d’interessos i d’hereus, un tragí d’obres d’art de Catalunya cap a Amèrica. El personatge clau d’aquesta història fou Charles Deering (1852-1927), fill d’un ric industrial producte del desenvolupament dels EUA, a la segona meitat del segle XIX. Era l’hereu de William Deering, un pare que va engegar una potent indústria de maquinària agrícola en el moment que l’immens camp americà es va mecanitzar. L’empresa experimentà un espectacular creixement passant a ser Deerin Harvester Corporation. El 1881 era el moment apropiat perquè el pare demanés al seu hereu que s’incorporés al negoci i agafés responsabilitats. Fins aleshores, Charles Deering havia portat una vida bohèmia i despreocupada, tal com li permetia la confortable hisenda familiar. Viatjava, col·leccionava obres d’art i en hores lliures pintava. Casat dues vegades, la primera muller va morir. Va ser pare de tres fills: un noi i dues noies. L’any 1893, l’emprenedora ciutat de Chicago va organitzar una Exposició Universal (Barcelona ho havia fet el 1888), i la corporació de Deering era la que hi ocupava més metres quadrats. L’assessor artístic de l’empresari, el suec Anders Zorn, li va recomanar amb insistència un quadre del pintor català Ramon Casas, pintat a París: el retrat del compositor i pianista Erik Satie anomenat El bohemi, pintura que adquireix immediatament. Al cap d’uns anys Charles Deering viatja a Barcelona i vol conèixer l’estudi del seu admirat pintor Ramon Casas, comprant-li diversos quadres i convidant-lo a passar un temps als EUA, a casa seva, on esdevindria el retratista oficial dels Deering i del seu cercle d’amistats. Un altre personatge important en aquesta història és Miquel Utrillo Morlius. Enginyer, pintor, decorador i promotor artístic, educat a França i després a Bèlgica i Alemanya. Dominava diversos idiomes i coneixia la bohèmia parisenca de Montmartre, on connectà amb Santiago Rusiñol i Ramon Casas, en freqüentar els ambients artístics de moda. En travar-se l’amistat entre Deering i Casas, Miquel Utrillo va ser l’amatent intèrpret, promocionant sempre la seva estimada vila de Sitges, lloc de festes modernistes i d’ambient intel·lectual, artístic i pictòric. Deering va encarregar a Utrillo que li trobés casa per instal·lar les seves col·leccions i fer-hi estades culturals i de repòs. La primera opció fou una oferta de compra al Cau Ferrat, la casa-taller-museu de Santiago Rusiñol, però la negativa del pintor va fer impossible el tracte. Al costat del Cau hi havia el vell hospital de Sitges, construït al segle XIV, abandonat. El nord-americà fa una oferta a l’Ajuntament de 40.000 pessetes que el consistori accepta i així poder comprar un terreny per edificar el nou hospital. Miquel Utrillo es posà en marxa reformant l’edifici i convertint-lo en una de les obres més singulars d’estil noucentista. Amb la compra de cases veïnes el conjunt es va convertir en el Palau Maricel, una còmoda residència familiar amb espectaculars vistes al mar i sales d’exposició. Després de la 1a Guerra Mundial, arriba a Sitges tota la família Deering amb el propòsit de traslladar part de les col·leccions a Amèrica. La tensió amb la propietat i el disgust de Miquel Utrillo, que havia donat paraula, en comprar les obres d’art, que sempre restarien a Catalunya, va ser monumental. La manca d’una legislació clara feu possible l’èxode d’una gran part de les col·leccions, actualment repartides en diverses propietats i institucions americanes. El centenari de Maricel ha propiciat que l’Ajuntament de Sitges i la Diputació de Barcelona hagin renovat les instal·lacions i serveis de Maricel, una rehabilitació curosa que permet admirar l’edifici noucentista i un centenar de peces i pintures de diversos autors, que encara hi ha, de la Col•lecció Deering.

Maricel de Sitges