‘Maricón’
Un dels meus germans més estimats és homosexual. Jo no tinc germans de sang, així que tinc un grup reduït d’amics, molt amics, que exerceixen, des que van néixer, de tiets dels meus fills. Si han arribat a ser-ne tiets és perquè me’ls estimo com a germans per diferents coses, etapes i vida de la vida compartida. Un d’ells és homosexual. A mi m’és ben igual el que sigui. Ni ell ni ningú. Jo soc heterosexual. Una cosa més que em defineix –ves– en aquest món tan preocupat per les etiquetes, però no ha sigut mai per a mi una etiqueta significativa. N’hi ha d’altres que em defineixen molt més, que ho fan amb molt més sentit i profunditat. M’agrada follar amb homes i enamorar-me d’homes. Ah, molt bé, que interessant. De fet, ara mateix només m’agrada follar i enamorar-me del meu, d’home, però això és secundari, suposo. I suposo també que, per això, el fet que al meu germà li agradi el mateix que a mi en aquest sentit mai no ha implicat gaire en la nostra relació o en les nostres vides. Us puc donar dades més concretes entorn d’això també: no és el meu únic amic o conegut homosexual, i també en el cas de tots els altres m’és ben igual.
Dir-vos també que gràcies a ell he après moltíssimes coses sobre el col·lectiu LGTBIQ+, sobre el llenguatge inclusiu, sobre el gènere, els estereotips i els privilegis vinculats al gènere, i la seva perspectiva m’ha obert la ment i el cor. I ho dic sense cap vergonya. Entendre la diferència ens fa més rics. Ja ho sabíeu, oi? Potser també sabeu que la lluita LGTBIQ+ i la de tot el col·lectiu vinculat a aquesta lluita –que, curiosament, generalment prefereix no tenir gaires etiquetes i no entenen del tot aquesta obsessió de la nostra societat de tenir-ho tot compartimentat i endreçat– està en un dels seus moments més forts. Lleis, visibilitat i representativitat. Coses tan senzilles i que costen tant en tants àmbits. Estem vivint un moment d’obertura en aquest sentit i, com sempre que la llum s’obre camí, també un moment de retrocés, de foscor que es rebolca, ferotge, per no fer-se enrere.
El meu germà diu que se sent més insegur i que la seva mare pateix quan el veu sortir al carrer vestit de manera poc normativa. I jo m’ho crec. M’ho crec perquè l’odi vers la diferència, l’odi vers les persones LGTBIQ+, camina sense por pels carrers i per les persones.
Maricón com a insult als instituts i als carrers. Riures i sorpresa per les ungles pintades, pels cabells llargs, per la roba que no encaixa amb els estereotips de gènere. La idea social vinculada als gais, la representació del col·lectiu i, és clar, com sempre –a la punta de l’iceberg– les agressions, els atacs, les pallisses, les morts, la paraula maricón marcada a navalla sobre la pell. L’odi com a motor en una barreja malaltissa entre la societat, la política, la religió i la por. Quin còctel més mortífer per a les persones. No per a les persones gais, com el meu germà, no, per a totes les persones.
Som una societat malalta d’odi. I l’odi és corrosiu. L’expressió maricón n’és un exemple devastador.