Marxar per tornar
Aquests dies tothom marxa, però marxa per tornar. Les vacances, en el fons, potser són això: anar-se’n qui sap on a fer qui sap què amb la missió de tornar per explicar-ho i fins i tot explicar-ho abans de tornar. Per això quan s’arriba a un lloc és obligat fer-se una selfie i penjar-la a l’Insta, un invent que ve a ser una metàfora del paradís: fent rossolar el dit sobre la pantalla del mòbil apareixen tecs pantagruèlics, paisatges extraordinaris i gent feliç. La pregunta és si ens hi reflectim com som i expliquem què fem o ens hi mostrem com ens agradaria ser i què voldríem fer. Sembla igual, però és diferent.
Per això no és estrany que parlant de les vacances ningú confessi que durant el viatge ha estat tanta estona aturat com en marxa -per què els semàfors sempre són vermells?-, que les cues per comprar un pollastre a l’ast cada vegada són més llargues o que el preu d’un gintònic de Citadelle és exageradament abusiu. Al contrari, tot és perfecte i tot és magnífic. I tots connectats a tothora per explicar, escoltar i saber. Quan, precisament per Setmana Santa, uns dies que en la tradició catòlica eren de dejuni i recolliment, potser seria més coherent aplicar-se un període d’abstinència digital. L’exercici d’abandonar els mòbils propicia situacions màgiques. La setmana passada en una taula del restaurant Bàcul de Vic hi havia una parella que parlaven entre ells. Em va semblar inaudit. Però, alhora, intel·ligent.
Perquè parlar és una manera intel·ligent d’entendre’s. La necessitat d’entendre’s sempre la recordo, precisament, en aquests dies de Setmana Santa, quan de nanos a casa solíem anar a prendre vistes per l’estiu a Sant Pere Pescador amb un R-6 amb aroma de Ducados. Quan arrencàvem la meva mare sempre se senyava. S’encomanava perquè no preguéssim mal, però diria que també perquè si per desgràcia picàvem almenys no ho féssim amb cap estranger. No per res, només perquè a sobre del mal pas d’accidentar-se a l’hora de fer el parte, encara que fos amistós, li semblava que ens les veuríem negres per entendre’ns. El meu pare, més pràctic, no hi veia inconvenient. “Aquests ja van estudi”, deia. Aquests, acomodats al seient de darrera, érem el meu germà i jo. I sí, anàvem a estudi. Però un tot just devia aprendre a sumar i l’altre, a recitar les vocals d’una tirada. Teníem moltes lleis, però sabíem pocs idiomes.
Per sort mai va fer falta tirar d’idiomes per resoldre cap sinistre, però la gènesi de l’episodi, avui, continua essent vigent perquè entendre’s, abans i ara, és capital. Per fer-ho amb èxit cal pausa. El soroll sempre dificulta la comunicació. I de soroll, real i simbòlic, avui n’hi ha molt. “Les vacances més cares no foragiten un turisme que torna a Espanya en massa”, titulava aquest diumenge La Vanguardia a la secció d’Economia. Preus disparats, gent per aquí i per allà i cues a tot arreu seran la nova normalitat d’aquestes vacances de Setmana Santa.
Per això quan a l’Insta d’El 9 NOU, on sempre hi ha fotos magnífiques de la Carme Molist, l’Emili Vilamala, en Josep M. Costa, la Lídia Miranda, en Josep Ayats o la Maria Àngels Roviró, de tant en tant també hi apareix una imatge del santuari de Cabrera ho trobo captivador. És un espai de pau al cor del Collsacabra on no s’hi arriba amb cotxe, on el temps s’atura i on, per no haver-hi, no hi ha ni gaire cobertura. El que semblen problemes són virtuts. Quan hi puges mai saps qui hi ha, però sempre saps què hi ha: amanit, arròs, carn amb patates rosses i, per postres, préssec, pinya, nyoca o flam. I, després, escales avall. En sentit literal. Molt fàcil entendre’s i molt fàcil d’entendre.
Bona Setmana Santa a tothom.