Els humans individualment brillants i nascuts per ser lliures accepten un masoquisme col·lectiu palès

Si individualment o en petits col·lectius podem considerar, i així ho hem demostrat, que els humans, els Homo sapiens, som els millors entre totes les espècies amb les quals compartim aquest planeta, els avenços científics i el domini de tota la natura, la morta i la viva, en benefici exclusiu nostre ho certifiquen, els dubtes sorgeixen quan es pensa i s’analitzen les fites assolides col·lectivament i on ens poden portar en un futur no molt llunyà. Aquí sorgeixen elements de reflexió que poden portar a intuir un cert masoquisme col·lectiu, a redós de les proves històriques i actuals a contrastar. En l’àmbit mundial, els problemes del canvi climàtic, del deteriorament dels hàbitats o de les constants guerres cada cop més cruels contra la població indefensa, fins als excessos poblacionals que poden comportar els problemes anteriors i d’altres, no han estat ben resolts pels humans. Hem passat de ser 1.600 milions l’any 1900 als més de 8.000 milions actuals, amb tot l’estrès planetari que comporta. Assumim, tenim integrat resignadament, que hi ha vuit potències atòmiques, la meitat de les quals tenen armament i tecnologia capaç de destruir la Terra i tots els seus habitants en pocs minuts. Potser només quedarien per recomençar algunes espècies d’insectes com les formigues o les de les profunditats dels mars, diuen que potser els pops, amb adaptacions als nous components radioactius escampats per centenars d’anys a venir. A escales locals, només en les darreres dècades hem integrat i acceptat resignadament com a definitives intrusions en la nostra vida i en les nostres llibertats. En el pas dels 1.600 milions, es varen acceptar l’any 1909 els DNI, abans inexistents, que avui ens ho controlen tot. No porten un xip per controlar-nos incrustat al coll, només al mòbil, perquè vàrem començar pels gossos i cavalls. Ara que els nostres diners abans dipositats en molts bancs i caixes amb un tracte local proper, avui ho estiguin en pocs impersonals, sotmesos cada dia més a restriccions del que podem treure, d’haver-ho d’explicar i justificar, en comptes que puguin ser automàticament embargats per Hisenda, també per qualsevol ajuntament que ens ha de cobrar l’IBI, les multes o les escombraries. En el tema de deixalles acceptem que les cobrin per establiments o habitatges tancats i donats legalment de baixa. Fins aquí arriben les paoroses atribucions que es van donant qui ens manen. Acceptem que les cases on vivim puguin ser embargades o no es puguin cedir en herència als nostres successors si no es poden pagar l’IBI, plusvàlues o altres impostos que no controlem, dels que només contemplem submisament com any rere any pugen molt més dels nostres ingressos, malgrat votar i elegir a qui ens promet solemnement que no els apujarà. Fins i tot acceptem que els munts de càmeres amb reconeixement facial, o les obligacions de pagar-ho tot amb targeta, puguin donar compte a qui ens controla d’on som, on anem, què fem i com ens gastem els nostres diners. Poden fer-nos posar mascaretes, confinar-nos a casa, o bé obligar-nos a marxar-hi en el cas dels incendis. Sempre tot sota coacció. A l’altra banda del món, els controls que s’imposen als EUA de Trump, tant dels que hi volen entrar, rebutjant a qui simplement l’ha criticat, com dels que són a dins, mostren un preocupant futur. Un Trump elegit per primer cop el 2016 mercès a l’ús massiu de les noves tecnologies que condicionaren el ramat, que gratuïtament va subministrar les seves dades i perfils sociològics i després abans de votar va ser influenciat amb propaganda feta a la seva mida. Hi ha una casta diferent del comú dels mortals, que té atribucions legals, i la força coercitiva policial i judicial darrere, per imposar-nos el que ells creguin convenient. Aquesta rasa entre els que produeixen i paguen i els que manen, legislen i recapten cada dia és més fonda. Al seu voltant, treballadors, pensionistes, estudiants, funcionaris de baixos nivells contemplen aquesta batalla, on ja hi ha guanyador assignat, el denominat estat totpoderós que sotmetrà la resta a la seva voluntat. Qui conforma aquest dit estat, els alts poders econòmics i judicials, és una altra qüestió. Aquests humans individualment brillants i nascuts per ser lliures mostren i accepten un masoquisme col·lectiu palès. Probablement aquesta submissió-admiració-conformitat amb els que ens manen remunta antropològicament al que succeeix en la natura d’on provenim com a espècie evolucionada, on cada manada, cada rusc, té el seu llop alfa, la vella elefanta que els guia, l’abella reina. Lideratge aconseguit de diverses formes. Abans les revolucions entroncaven nous líders, com Napoleó, o en el segle passat Mao i els Kim nord-coreans. També els dictadors sorgien de cops d’estat, com Franco, Mussolini, fins Chávez o Saddam Hussein, que després mig ho bastien com a democràcia. Podien sorgir d’unes primeres votacions democràtiques com Hitler, Putin i ves a saber si ara Trump –sort de la seva edat i dissort perquè el seu vicepresident i col·laborador són encara molt joves–, per tot seguit autoproclamar-se com a líders a perpetuïtat. Hi ha de tot, però un component uniforme, la submissió masoquista, l’admiració d’una bona part de la població sotmesa, de grat o per força, sota la bota que els cruix. Ja ho deia Goethe anticipant-se cent anys a l’arribada de Hitler i les seves conseqüències: “El poble alemany, tan estimable en els seus individus i tan pervers en conjunt”. Per una suma de factors, la desfeta de la Primera Guerra Mundial, les reparacions econòmiques imposades amb la consegüent inflació i pobresa, la por al comunisme i la fascinació a alguna cosa nova i diferent, bona part dels alemanys van acceptar la tirania de l’austríac, que aquesta n’és un altre, i varen pagar les seves paoroses conseqüències després de devastar mig Europa.

Els humans individualment brillants i nascuts per ser lliures accepten un masoquisme col·lectiu palès

Masoquisme col·lectiu