Massa emmerdats
Quan a Vic vas a llençar les escombraries hi ha un missatge que diu: “Contenidors d’ús exclusiu per a la ciutadania de Vic.” Resulta que fer això, és a dir, desobeir la norma, se’n diu “turisme de brossa”. Doncs bé, de la setmana passada, em va cridar l’atenció la notícia que Roda de Berà ha canviat la circulació d’alguns carrers que limiten amb el Vendrell per intentar aturar aquesta pràctica. L’objectiu és molt clar: evitar que els vendrellencs els deixin la seva porqueria, o almenys que ho tinguin una mica més complicat.
Aquesta notícia m’ha recordat la tertúlia que vam compartir a EL 9 FM a mitjans de juny amb la companya d’aquesta tribuna Mònica Jofre, que va destacar els bons resultats dels 25 anys de porta a porta a Tona. Un quart de segle, poca broma! Això vol dir que ja hi ha tota una generació que ha viscut només amb aquest model i, per a ells, anar a un contenidor és una cosa marciana. Amb la serenor que dona el temps és més fàcil jutjar aquell debat amb perspectiva. Allà on fa 25 anys s’hi veien problemes ara s’ha demostrat que era mandra, perquè el percentatge de recuperació i de reciclatge ha augmentat. “La consciència que agafes com a habitant és molt important”, deia la Mònica. I aquí rau bona part de la clau de l’èxit: la consciència, on encara anem molt mancats. Si bé les enquestes apunten que més del 80% dels catalans reciclen habitualment, les dades oficials de recollida selectiva se situen al voltant del 40% dels residus municipals.
El cas és que, ara mateix, a Catalunya hi ha uns 300 municipis que fan la recollida d’escombraries porta a porta, i algun més que ho fa de manera parcial, només en alguna zona o barri, com és el cas de Vic. Però, entre totes aquestes localitats, no hi ha grans ciutats. Dono per fet que implementar un model com aquest en un municipi carregat de blocs de pisos és més dificultós, però em pregunto si és impossible. A Europa, hi ha un exemple que se cita sovint en un país tan desendreçat com Itàlia: Milà. Aquesta ciutat, amb gairebé un milió i mig d’habitants, va implantar la recollida porta a porta de totes les fraccions entre el 2012 i el 2014. Les cases unifamiliars treuen els cubells al carrer, mentre que als blocs de pisos s’utilitzen cubells o contenidors comunitaris.
Fa uns anys, Vic havia de ser pionera amb una mesura com aquesta, però, coses de la política i dels vots, es va acabar descartant. Al final, Manlleu ha passat per davant i Torelló aplica un altre model: el dels contenidors intel·ligents tancats en què cal la identificació dels veïns. Tres maneres de fer diferents, que també donen resultats diferents. Mentre que Manlleu i Torelló, amb models diferents però més exigents, superen el 80% de recollida selectiva, Vic, amb contenidors oberts, continua per sota.
És sens dubte un tema delicat. Ja se sap que la neteja o la gestió dels residus és una de les qüestions més sensibles en l’agenda del polític local i qualsevol decisió, davant del risc que sigui impopular, no es prendrà just abans d’unes eleccions. Però la responsabilitat és només política? En el meu imaginari la majoria devem ser ciutadans conscienciats, però massa sovint fa basarda anar a llençar les escombraries i haver de fer equilibris per obrir el contenidor perquè la vorera està plena de bosses on no toca i porqueria i trastos que caldria portar a la deixalleria.
Potser el debat no és si el porta a porta és més còmode o més incòmode. El debat és quin model ens ajuda a reciclar millor i embrutar menys l’espai públic. Si optéssim per un model diferent, encara que fos per obligació, no milloraria la consciència i la responsabilitat col·lectiva? I mira que, a Osona, ens ho posen fàcil unificant, per exemple, paper i plàstic. Voluntat ciutadana i voluntat política. Tot i això, a l’inici d’un any electoral, l’únic porta a porta que sembla garantit és el de la propaganda i el dels candidats picant a la porta de casa.