Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Maternitat enmig d’una pandèmia

L’embaràs ha sigut una de les millors coses que m’ha passat mai

Quaranta setmanes i sis dies. Quan aquestes línies siguin publicades en aquest mateix diari, estaré a punt de convertir-me en mare. Llegeixo i (re)llegeixo aquesta frase una vegada i una altra i encara em sembla impossible. El miracle de la vida, oi?

De fet, aquest article el vaig començar a escriure a data 1 d’agost pensant que, avui, a 28 d’agost, la nena ja hauria nascut. No és només que es faci esperar, sinó que vint-i-quatre hores abans que aquest article sigui publicat, l’estic modificant perquè tot s’està fent molt i molt llarg. Ja ho veieu, una segueix sent organitzada al 300% fins i tot quan està a punt de canviar-li la vida. Que tot es regiri com un mitjó. De no saber què t’espera però, alhora, de tenir moltes ganes de descobrir-ho.

No ha sigut un embaràs qualsevol. Com tampoc està essent un any qualsevol.

Res és normal quan vivim en temps de pandèmia i quan estem rodejats d’un virus que ens fa creure, inconscientment, que podem fer vida normal però jo cada vegada sento que no és així. És com si intentéssim fer vida com abans però com si, a la vegada, hi hagués alguna cosa estranya que ens perseguís. Hi ha alguna cosa al nostre voltant que ens està dient que hem de seguir amb les nostres vides, és clar que sí, però que no ens relaxem en excés.

Corria el mes de desembre quan ens vam assabentar que seríem pares. Estàvem tan sorpresos (sí, a vegades les millors coses de la vida també costen d’assimilar) que si ens haguessin dit que al nostre voltant corria un virus que ens amenaçava, no ens ho haguéssim cregut. Ara sabem que ja existia i, a poc a poc, ens ha anat coartant les nostres llibertats.

Uns quants mesos més tard, la vida semblava produïda per un director de cine de Hollywood. Tancats a casa, sense poder sortir ni fer res, i sentint unes notícies que cada dia eren més desmoralitzadores. Mesos sense veure a la família (això és el que, indubtablement, vaig portar pitjor), sense poder gaudir com voldria de l’embaràs i amb unes proves mèdiques que feien més por que una altra cosa. Ecografies on havia d’anar sola i aquelles mirades que ens fèiem entre nosaltres, entre els coneguts del barri, com si visquéssim amb por. Incrèduls. Sense poder-nos-ho creure.

Tot i així, l’embaràs per mi ha sigut una de les millors coses que m’han passat mai. La bona salut física i psicològica —he tingut la immensa sort de trobar-me sempre bé—, la sensació de crear vida i aquest click que fa el nostre cap quan sabem que ens convertirem en mares, ho canvia tot.
De cop, tot té sentit. Tot és com ha de ser i com vaig somiar fa molt de temps.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.