Matrícula
Me’ls imagino, als qui decideixen, asseguts en una sala diàfana, amb una taula llarga plena de cafès. Parlen i parlen. Riuen. Segur que, malgrat el sector, hi ha més homes que dones, encara. Estan reunits perquè han de prendre decisions importants. Han de decidir com continuar fent que la població sigui imbècil. No és fàcil, no us penseu. No n’hi ha prou amb grandes hermanos, islas de las tentaciones i crisis mundials. Cal alguna cosa més estratègica, més profunda, més transversal. A la població, l’han de dotar de mentides perquè es cregui que s’educa però, en realitat, els han d’anar tornant ramat, els han d’anar apartant del poder, els han d’anar sotmetent.
Marina, exageres! Potser alguna amiga mestra m’ho dirà, potser l’equip que proposa algunes bajanades que se senten, potser aquests mateixos de la reunió em diran que soc dramàtica i que no valoro l’esforç que requereix organitzar tot el sistema educatiu d’un país. Al cap i a la fi jo només he estat alumna i mare d’alumnes, res més. Soc l’usuària bàsica, la final, la que intenta demostrar als seus fills que la vida és plena de fracassos mentre a classe els ofereixen un eufemisme perquè dir-los que han suspès podria afectar-los negativament.
I, ei, aquest eufemisme és la cirereta d’un pastís fet de capes i capes de decisions dolentes per a l’educació pública d’aquest nostre país petit. Capes i capes. De fa anys i anys, de legislatures i lleis. D’acords amb concertades i subvencions a les escoles de l’Opus. Anys i anys de dinamitar l’educació bàsica, pública, obligatòria. Anys de desprestigiar un sistema i l’esforç, l’estudi i la cultura general. Anys d’anar-nos tornant estúpids.
Soc una boomer, em retrauran els meus fills si llegeixen això, perquè ara mateix deixaré anar la frase que cada cop s’estudia menys, se saben menys coses i s’aprova els alumnes amb un nivell més baix. I ho crec, fermament. I no és culpa dels mestres ni de les escoles. És culpa d’una flagrant manca de recursos econòmics dedicats a l’educació. Comprem ordinadors mentre les aules tenen tal complexitat que les mestres no donen a l’abast. Canviem el nom de les puntuacions, ja no posem notes, ja no avaluem per evitar crear nens que se sentin fracassats quan l’educació fracassa estrepitosament des dels despatxos, des d’aquestes reunions on es decideixen coses i la vida ens espera per hostiar-nos en totes direccions i per suspendre’ns un cop i un altre.
Parleu amb els mestres, amb les caps d’estudis dels centres de Primària, amb els professors d’institut. Parlo de la pública, eh? La vida de la privada és evident que no és cosa de tothom, sinó només d’alguns privilegiats i ara no toca, no toca en aquestes reunions. Parleu amb els que són a peu de carrer i escolteu-los abans de prendre més decisions estúpides i estupiditzants en el sistema educatiu.
Suposo, senyors de les reunions, que us fot por que us suspenguin, que us posin un “no assolit” i per això preferiu centrar-vos a dir-li “en procés d’aprenentatge” que no pas a solucionar, de veritat, el que cal.
Voleu centres inclusius? Poseu recursos! Voleu afavorir l’educació de la ciutadania en valors, en educació emocional, en matemàtiques? Doncs a part d’aplicacions en línia, poseu-hi recursos. Humans i econòmics. Molts.
És clar que potser el tema és que no ho voleu tot això, que el que voleu és anar tornant cretina la població i, ei, ja us ho dic, que aquesta taula de reunions us funciona. Només us puc posar, si aquest és el vostre objectiu, una matrícula de les d’abans.