Pau Casals es va passar la vida lluitant a favor de la pau, la justícia i la llibertat, i es va negar a fer cap actuació davant de persones que haguessin donat suport a règims totalitaris o participat en guerres contra la humanitat

Fa uns quants dies que l’Organització de les Nacions Unides (ONU) ha estat notícia perquè, en la seva assemblea general, hi va irrompre, per sorpresa, en Frankie, un dinosaure, que, per si no havia deixat prou atònits els dirigents mundials que hi eren, a sobre va exhibir una facilitat de paraula i una claredat d’idees que ja voldrien molts d’ells. Ah!, i no es tractava de l’enèsima pel·lícula hollywoodiana sobre la resurrecció dels dinosaures provinents d’un món perdut, no! Era una campanya publicitària del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament per tal de conscienciar els governants planetaris que això del canvi climàtic i els seus efectes devastadors és una qüestió mundial i seriosa, molt seriosa. “És hora que els humans deixeu de posar excuses i comenceu a fer canvis” en un context de reconstrucció de l’economia i la recuperació postpandèmia, els va dir en Frankie. I fent gala d’un humor als antípodes d’alguns humoristes catalans que collen massa els cargols tot fent bricolatge, va acabar amb una sentència que segur que té molt de ganxo promocional: “Almenys nosaltres (els dinosaures) vam tenir un asteroide”, recordant com va ser la seva extinció. Aleshores, quina és l’excusa dels humans? Per què insistim tant a provocar nosaltres mateixos l’extinció del planeta on vivim? Aquesta visita sorpresa a l’Assemblea General de les Nacions Unides ha passat pocs dies després de la commemoració dels 50 anys d’una altra irrupció que va tenir, també, ressò mundial: el dia 24 d’octubre de 1971 el compositor i músic català i universal Pau Casals va rebre, de mans del secretari general de les Nacions Unides, U Thant, la Medalla de la Pau pel fet que es va passar tota la seva vida lluitant a favor de la pau, la justícia i la llibertat. Aquesta era una convicció tan profunda que, fins i tot, es va negar a fer cap actuació davant de personatges mundialment poderosos i que tallaven el bacallà si aquests havien donat suport a règims totalitaris o participat en guerres contra la humanitat. Potser ja va ser una premonició que els seus pares (o padrins) li posessin Pau, a l’hora de batejar-lo, perquè va ser considerat l’ambaixador de la pau al món! En aquell dia, d’ara fa mig segle, Pau Casals va tornar a fer una nova demostració del seu compromís amb la pau i en el seu discurs d’agraïment va recordar que el seu convenciment ja li venia de ben petit quan la seva mare li parlava de pau en un moment en què hi havia moltes guerres. Pau Casals va lligar, a més, la seva inqüestionable passió per la pau amb el seu altre amor que era la terra que el va veure néixer: Catalunya, proclamant-la l’antecedent, onze segles abans, precisament de les actuals Nacions Unides (ONU), explicant que aleshores Catalunya va participar en una reunió a Toluges per parlar-hi de pau. Com no podia ser de cap més manera, Pau Casals va arrodonir la intervenció interpretant una de les seves obres més cèlebres, El cant dels ocells, i va explicar que precisament aquestes aus quan es comuniquen van dient “peace, peace, peace”, és a dir, “pau, pau, pau”. Cada vegada que a Can Barça es guarda un minut de silenci abans d’un partit per la mort d’algú important d’un àmbit social, esportiu, nacional o internacional sona aquesta melodia. Llàstima que el senyor del xiulet, segurament apressat pel materialisme de les televisions que són les que paguen bona part de la festa, no tingui prou sensibilitat i talli aquest himne de pau molt abans de complir-se el minut de rigor i sense miraments de fer-ho en un moment musicalment adequat! Josep Pla dedicà un dels seus Homenots a Pau Casals. Llegint-lo descobrim que, abans de ser violoncel·lista, hauria preferit ser tres altres coses: “Primer, i abans que tot, compositor. Després, director d’orquestra. Després, encara, pianista”. Tot i així Pla afirma, com tothom, que “Casals és, doncs, en el món del violoncel, un cas únic, un home absolutament superior, un moment solar”. I a més de tot això i pacifista universal, era català i no se n’amagava. Va dir a l’Assemblea General de l’ONU: “I am a catalan”. Orgullós contesto: “Me too!”.

Pau Casals es va passar la vida lluitant a favor de la pau, la justícia i la llibertat, i es va negar a fer cap actuació davant de persones que haguessin donat suport a règims totalitaris o participat en guerres contra la humanitat

‘Me too’