Lligant sarsuela i Roda de Ter l'autor recorda l'anècdota viscuda pel baríton cordovès Marcos Redondo a la festa major del poble

Quan hom estudia i s’ha d’aprendre la lliçó de memòria hi ha diferents tècniques. Segurament totes elles són vàlides, però no totes van bé per a tothom. Això és com quan algú et demana que li recomanis un llibre per llegir: el que a un li ha agradat molt a un altre no li agrada gens. I viceversa. Doncs bé, hi ha qui té memòria visual –que fa com una mena de foto del que veu i així ho retén– i hi ha qui la té auditiva –necessita sentir-ho perquè li quedi gravat–. La memòria, però, té molts misteris, encara, sense resoldre. La memòria tant pot ser excel·lent com donar males passades. I si no que ho preguntin a aquells que han hagut de prestar testimoni en algun judici. Després d’haver passat pel sedàs dels advocats i l’aparell judicial, a vegades, hi ha qui dubta fins i tot de l’ordre dels seus cognoms! S’ha passat d’una època en què tot s’havia d’aprendre de memòria a una altra en què es menysprea el fet de memoritzar. Segurament, com sempre, l’equilibri el trobem a mig camí dels dos extrems. A vegades, no cal forçar el fet de memoritzar una experiència, ja se’t guarda sola i, amb el temps, passa a ser un record. Hi ha qui diu que els records són calaixets de la nostra memòria que a vegades s’obren sols i a vegades per obrir-los necessites una clau. El conjunt de calaixets forma la vida de cadascú. Com va dir Joan Barril, a la seva obra Les terres promeses, la vida no és sinó la memòria d’allò que hem viscut. L’altre dia, anant cap a Camprodon, circulant per la C-17, mentre escoltava el programa de Catalunya Música Tots els matins del món, presentat per Joan Vives i Ester Pinart, tot d’una vaig sentir una melodia que em va evocar la meva època d’infant. El programa anava de música de sarsuela i de cop sento unes notes que m’eren conegudes. Vaig haver d’estar atent, quan va acabar la peça, per escoltar a quina obra pertanyia. Era l’intermedi de La boda de Luis Alonso, del mestre Gerónimo Giménez. El fragment no m’era conegut per haver escoltat mai aquesta sarsuela tan famosa, ni tampoc per haver-la sentit els diumenges al matí a Ràdio Roda en l’emissió del programa Amics de la Sarsuela, o del genero chico com no es cansava de repetir l’admirat Miquel Vilar Blanch, Don Manolito. Aquest fragment era el que sentia que xiulava, una vegada sí i una altra també, el meu avi Genís quan havia de rumiar algun moviment en les moltes partides d’escacs que fèiem, a l’estiu i, que consti, que no em donava mai peixet perquè deia que era la manera d’aprendre’n. De gran, sempre havia desitjat saber què xiulava per veure si a mi també em provocava un estat de pensament intens, però mai no ho havia aconseguit. Ara sí, se m’havia obert un calaixet de la meva memòria! De sobte, havia trobat la clau! La memòria té bo que un record te’n porta un altre. I heus aquí, que lligant sarsuela i Roda de Ter, recordo una de les anècdotes que sempre havia sentit explicar a casa. Per la festa major de Roda s’havien fet espectacles de sarsuela amb companyies i cantants de primer nivell. Una vegada, els organitzadors, tips que sempre hi haguessin espavilats que miressin la manera d’entrar sense passar per taquilla, van donar ordres estrictes a la persona que feia de porter: “Estigues atent i recorda que qui no porti l’entrada, no entra!”. El porter s’ho agafà tan al peu de la lletra que aquell dia no es va colar ningú. Però, tot d’una, es presenta un home, ben plantat, a la porta i fa el gest de passar. Davant l’impediment del porter, li demana permís per entrar, però, com que no porta entrada, l’altre no el deixa passar. Tant i tant va durar l’estira-i-arronsa, que el que volia entrar li etziba: “Miri, si no passo no hi haurà funció perquè soc Marcos Redondo!”. Txant, txant, txaaant! Disculpes, reverències i cap dins! I el baríton cordovès, estimat a Catalunya, a sobre ho va brodar!

Lligant sarsuela i Roda de Ter l'autor recorda l'anècdota viscuda pel baríton cordovès Marcos Redondo a la festa major del poble

Memòria i records