Va haver de contemplar com morien companys al seu mateix costat de la trinxera, companys amb qui havien compartit el pobre esmorzar d'aquell dia de la seva mort

Començo recordant algunes preguntes de Bertolt Brecht: “El jove Alexandre Magne va conquerir l’Índia: tot sol?, Cèsar derrotà els gals: ni tan sols l’acompanyava un cuiner? Felipe d’Espanya va plorar quan la seva flota –l’anomenada Invencible– fou enfonsada: no va plorar ningú més?”. Els soldats, les seves dones, fills, pares, avis, germans no comptaven. La mort o les mutilacions dels milers dels soldats des de Grècia fins a l’Índia o a la Gàl·lia o enfonsats al Canal de la Mànega no tenien cap valor. Comptava el general, el rei, l’emperador. Poc abans de Sant Jordi vaig tenir l’honor i la satisfacció de participar en la presentació d’un llibre molt interessant, Memòries del soldat republicà Josep Amargant Puigmacià durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). Interessant i recomanable. Per diversos motius. A les guerres la majoria dels soldats hi van per força, per obligació i sota amenaça de duríssima sanció –sol ser pena de mort– en cas de desertar o de no presentar-s’hi. Aquell soldat de Borgonyà s’hi va haver de presentar tres setmanes després del casament –sí, feia just tres setmanes– a conseqüència de l’aixecament de l’exèrcit franquista. Durant aquells dies la colònia fabril de Borgonyà va rebre la intromissió del Comitè Revolucionari Antifeixista de Torelló, que pretenia assassinar el rector, però la gent del poble li va salvar la vida: el va vestir de paisà i l’assegué a jugar a cartes al Casino i així els milicians no el saberen identificar. També salvaren altres vides de gent de la colònia i evitaren destrosses grosses. Aquell soldat de Borgonyà va ser conduït al front d’Aragó i va haver de participar en batalles decisives de la Guerra Civil: a Belchite, al Baix Aragó, al front del Segre, i en la pitjor de totes, la definitiva, la de l’Ebre. Batalles que havien començat amb avenços republicans i acabaren en reculades i derrotes, algunes duríssimes que causaren milers de víctimes a cada bàndol. Aquell soldat va haver de contemplar com morien o quedaven greument ferits companys seus al seu mateix costat de la trinxera, companys amb qui havien compartit el pobre esmorzar d’aquell dia de la seva mort. Aquell soldat de Borgonyà, després de la desfeta i el desori a les files de l’exèrcit republicà, va retornar juntament amb altres osonencs a casa seva, amb la moral arran de terra, caminant de nit, d’amagat, defugint patrulles de vigilància, atesos per la generositat de gent de cases de pagès, que també tenien familiars al front, potser ja morts o ferits o encara vius i sans: no en tenien notícies. Aquell soldat, un cop a Borgonyà, va haver de reincorporar-se de nou al delta del Llobregat per una inútil defensa de Barcelona fins que, desfet un cop més l’exèrcit republicà, va retornar a casa a peu de nit per la via del tren sense menjar. Aquell soldat de Borgonyà, del front estant, ignorava que mentre la seva família patia, les dels generals Franco i Mola estaven acollides a França amb tot pagat a càrrec del banquer Juan March, que també ajudava a finançar la guerra. Un Franco que, no casualment, va quedar únic caudillo després dels accidents/atemptats als avions de Sanjurjo i Mola. El pare d’aquest, militar a Burgos, tenia a la taula del seu despatx una pistola carregada per disparar-la contra l’autor de l’atemptat. I no oblidem Lerroux: tranquil a Lisboa des del 17 de juliol de 1936. Aquell jove soldat de Borgonyà, acabat de casar, va haver de viure amb intensitat tres anys d’experiència al front, amb l’angoixa de morir o matar, i explicà anys després aquelles vivències bèl·liques en les seves memòries amb plena cruesa, amb la força interior d’una ànima adolorida en unes frases netes i transparents que traspuen una immensa humanitat. La mateixa amb què escrivia les cartes a la seva muller. Aquell soldat de Borgonyà no es podia treure de sobre el sofriment de tants joves al front i sovint deia al seu net: “Jaume, avui he somiat en la guerra”. Una guerra que van guanyar uns militars i uns altres militars la van perdre, i tots a costa de les vides de joves soldats, fins i tot de joveníssims, com els anomenats “la quinta del biberó”. I de civils. Potser recordava aquella frase de Nietzsche “No, tu no pots matar!”. Ell no estava fet per matar, no havien nascut per matar. Quants morts en aquella maleïda guerra? 500.000 o 600.000?, com indica Hugh Thomas a La guerra civil española, i sense comptar la sobremortalitat de la postguerra. I avui Jaume Amargant i Trapiello, el net d’aquell soldat de Borgonyà, n’ha publicat les memòries i ha sabut compaginar-les per etapes temporals amb el context general de la guerra: l’avi en una trinxera, i entretant els exèrcits d’un cantó i de l’altre avançaven o reculaven en diversos indrets de la península i es mataven o ferien o sobrevivien sempre amb esglai. També hi explica la situació postbèl·lica al seu poble, on la gent temia per una explosió als dipòsits de combustible per a aviació, on havia estat destruït el pont sobre el Ter, i on començaria com arreu una postguerra dura per a tots els soldats i les seves famílies, en especial per als vençuts. I amb aquest motiu vull destacar entre les nombroses fotografies del llibre una en què es veuen veïns de cada bàndol reunits ben amicalment. Sí, les guerres les guanyen o les perden els generals, els reis i els emperadors, però hi moren els ciutadans, els veïns, i les pateixen els seus familiars. I per aquest motiu vaig remarcar en la presentació la vergonyosa història d’Espanya: al segle XIX, tres guerres carlines, una expulsió de la reina, un rei italià, una revolució, bombardeig de Barcelona, una I República, la Guàrdia Civil al Congreso, nombrosos cuartelazos i pronunciamientos militars; i al XX, la dictadura de Primo de Rivera, la dictablanda de Berenguer, una II República, la Guerra Civil, la dictadura de Franco, de nou la Guàrdia Civil al Congreso. Una Espanya que no demostra remei: en lloc de diàleg, guerra; en lloc de solucions polítiques, garrot judicial. Aquell soldat de Borgonyà no ho trobaria estrany. Llegir les seves memòries val la pena. Com diu la historiadora i prologuista del llibre, M. Teresa Gallego, ajuda “a denunciar i condemnar aquella barbàrie que ningú desitja que es torni a repetir”. El llibre inclou també una valuosa i interessant mostra de documents de l’època, fotografies diverses de soldats i de civils, i una relació i memoràndum dels soldats de Borgonyà. En conjunt, un bon llibre d’història personal i local sobre fets viscuts, un dels llibres sobre els quals es confegeix la gran història.

Va haver de contemplar com morien companys al seu mateix costat de la trinxera, companys amb qui havien compartit el pobre esmorzar d'aquell dia de la seva mort

Memòries d’un soldat (republicà de Borgonyà)